Ha estat es meu primer Sant Antoni com a ciutadellenc i es final de sa batalla. Sense renou, sense celebració, amb sa mesura d’aquesta illa que m’ha acollit generosament.
A Ciutadella, Sant Antoni no irromp: simplement passa. Arriba as matí, amb un fred que no fa tremolar. Es poble se desperta sabent que qualque cosa passarà, però sense ànsia. No hi ha vigília ni esclat. Hi ha un dia marcat que, sense més, compleix un any més.
Ningú se disfressa. Ningú fa teatre. No se crema res. Tot passa amb una gravetat senzilla, com si es temps des camp hagués entrat dins es poble per recordar una cosa bàsica: sense cura no hi ha futur.
A Mallorca, aquell mateix dia, es foc fa sa seva feina. S’hivern se travessa cremant, cantant, provocant es dimonis perquè no s’amaguin. Allà se crema lo vell perquè no pesi. Aquí no. Aquí no se desafia a s’hivern.
A Menorca —s’illa que es romans van dir “menor” i que és bastió de bellesa— es calendari des camp no té pressa al gener. Sa terra ja ha rebut lo seu. Sa llavor descansa. Ets arbres accepten sa poda com s’accepta una veritat. S’hort dorm, però està atent.
Es disset de gener clareja amb una llum neta, sense exagerar. No dramatitza ni promet. Aquí Sant Antoni no treu dimonis ni gira s’ordre. No hi ha foc. Hi ha cura. Una cosa mínima: tres tocs, una processó, una benedicció curta. No promet res: celebra sa vida, un any més.
Per això, a Ciutadella, no se crida a s’hivern: se li posa sa mà damunt es llom, se’l beneeix. Mallorca crema per entrar en calor. Menorca guarda lo viu perquè arribi febrer. Es disset de gener no esclata: arriba.
Sant Antoni no mana créixer. Convida a sembrar, a fer créixer i a tenir cura.
Mentrestant —i sempre— es castell de Santa Àgueda no és només una ruïna. És un final. Es darrer bastió musulmà de s’illa. S’alça en es cor de Ferreries, damunt un lloc des d’on tot se veu clar: camins, barrancs, camps, paret seca, tanques i vent. Torres per defensar-se i aljubs per tenir aigua.
Quan va caure, l’any 1287, es temps islàmic a Menorca es va acabar de ver. No va ser només una victòria de guerra. Va ser un canvi de tot: de llengua, de llei i de calendari. Es lloc va canviar de nom, i triar Santa Àgueda no va ser per casualitat: una màrtir lligada a sa resistència fins al límit, a no cedir. D’aquell tall en van quedar paraules enganxades dins sa llengua.
A Menorca, sa conquesta no queda només en una data, sinó clavat dins es paisatge. No se recorda cada any amb festa. Santa Àgueda és una fita, una memòria sense cerimònia. Des d’allà dalt, s’illa no conta sa victòria: la carrega com una capa més, pedra damunt pedra, pujada per sa calçada romana.
Aquest fil quasi invisible que aguanta sa vida quan s’hivern no promet res. S’acord callat entre persones, animals i terra. Lo que fa possible que s’any segueixi, encara que no hagi brots.
Durant anys no vaig saber què se m’afluixava passat Nadal. Només notava que sa pressa baixava. Com si qualque cosa massa tibada cedís sense fer renou. Resistències de dins —llocs on m’havia quedat per costum, por o fidelitats mal enteses— començaven a perdre pes. No queien: ja no feien falta.
Sant Antoni no comença res. Acaba una manera d’aguantar. I aquest final no ve amb renou, sinó amb una calma nova.
Enguany vaig mostrar Ciutadella a algú amb es ulls ben oberts. Vaig dir ses places pel que tenen —pins, palmeres, Born, be, gordes— tornant a ses paraules es seu pes. Vaig baixar as port, a s’hort i a Algaiarens.
I llavors va passar una cosa que no se pot forçar: es ulls van brillar, no per entusiasme, sinó per reconèixer. I vaig entendre que sa batalla no era ni en sa història ni en s’altura. Era dins jo. I que aquell dia no celebrava res: deixava de defensar-me.
Sa conquesta final no va passar fora. Va passar dins. No com una derrota, sinó com una retirada clara. Sant Antoni va fer sa seva feina: no va curar, no va explicar, no va salvar. Va deixar que passassin coses. Estimar va ser possible perquè ja no calia resistir. Perquè s’hivern va deixar de fer por i va passar a ser principi.
