Així com Menorca està dividida des del punt de vista geològic entre la zona de Tramuntana i la zona de Migjorn, també ho està des del punt de vista vital de la seva població entre la Menorca combativa i la Menorca contemplativa. Jo form part de la Menorca combativa. Tot i així, si la Menorca contemplativa, que és la dominant, ens estigués duent a un estat del benestar, a un futur puixant i a una societat més justa deixaria el combat -m’encanta que Albert Camus, el menorquí més universal, escrivís a la revista clandestina Combat- i abraçaria la contemplació que, en una persona que no menysprea la vessa, sempre és una actitud passiva amb un enorme poder d’atracció. Però no. Els contemplatius han dut la nostra illa a una decadència imparable que topa, en un dolorós contrast, amb la Menorca il·lustrada de la Societat Maonesa de Cultura liderada per Joan Ramis i Ramis que era fruit d’una societat enriquida amb l’administració britànica que permetia la pràctica lucrativa del cors fins i tot contra els espanyols. Ara, sota el domini polític i administratiu espanyol, Menorca està empobrida, amb les principals indústries d’antany devastades per culpa del monocultiu del turisme; amb llistes d’espera doloroses a la sanitat pública; amb l’accés a l’habitatge, sobretot per a la gent jove, prohibitiu; amb el territori trinxat per urbanitzacions caòtiques i sense sentit; amb problemes d’abastament d’aigua i amb les aigües subterrànies contaminades per culpa dels nitrats; amb el doble centralisme de Palma i de Madrid -el cors, el cors!-; amb una classe dirigent barallada amb els polítics rivals i necessitada d’un coach per posar pau entre els polítics del mateix color; amb casos freqüents de corrupció; amb un intent d’extermini de la llengua pròpia per part dels acomplexats i dels intolerants que volen imposar-ne una d’importada; amb un teixit cultural que dificulta el lliure desenvolupament dels artistes; amb mitjans de comunicació dominants que promouen, davant la passivitat dels contemplatius, la censura i els atacs a la llibertat de premsa i d’opinió i que ens menen a tots plegats directament a les penyes mentre el capità, erigit en un tinent Drogo fluvial apostat a la muralla tot mirant el desert dels tàrtars, cau en la queixa i la resignació quan tothom sap que els tàrtars sempre acaben venint ja que quan el corc s’apodera de les bigues de llenya la casa comuna s’acaba esfondrant. Per sort existim els combatius -Anna Ferrer i els glosadors i cantants, Guillem López Casasnovas i els economistes locals, Carme Gomila i l’art contemporani compromès, Bartomeu Obrador i la lucidesa clàssica, Cristian P. Coll i els diversos fars culturals, Ismael Pelegrí i la literatura proactiva, Sergi Marí i el teatre trencador, Miquel Camps i el GOB, la revista Posidònia i una nova menorquina generació; etcètera, etcètera. Els combatius no aturarem la desfeta perquè la nostra veu és feble i els contemplatius són molts encara que semblen ignorar que encara que Menorca sigui cada vegada més pobra en tots els sentits (econòmics, culturals, lingüístics o d’igualtat) hi ha menorquins que s’enriqueixen i ells no mouen un dit, perquè són contemplatius, per evitar-ho. Per aquest motiu vull afirmar amb rotunditat que els contemplatius són el corc de la biga que sustenta la casa comuna, el càncer que devora l’organisme comunitari i representen els dendelets útils que permeten aquest ensorrament, el peltret del qual és aprofitat per les persones sense ànima locals per enriquir-se ja que, com va dir Thoreau des del fons dels boscos, el ric sempre està venut a la institució que l’ha fet ric.
COMBAT. Acte de combatre. Lluita espiritual, contraposició d’idees o de sentiments.
