Al llibre titulat “L’home dels mots”, una biografia del gran ciutadellenc Francesc de Borja Moll, obra del doctor Joan Miralles i Monserrat, publicat l’any 2.003, hi figura un capítol dedicat a la Ciutadella de 1900. M’agrada i admir la pulcritud amb la que el doctor Miralles recrea el tarannà de la ciutat d’aquella època. Per això em plau reproduir aquí aquest magnífic escrit :
“A principi del segle XX feia una trentena d’anys que s’havien enderrocat les muralles. Sa Contramurada, que conforma les avingudes actuals, ja existien aleshores, i passat el pont des del bastió de sa Font hi havia un paratge abrupte, Dalt es penyals, amb roques que formaven uns costers excel·lents per a jocs de guerra i d’aventures d’al·lotea. L’interior de la vila amb el carrer i plaça de ses Voltes era si fa no fa com ara.
Des del punt de vista econòmic era temps de crisi de la indústria sabatera, a causa de l’esfondrament de l’exportació produïda arran de la pèrdua de Cuba. Molts de menorquins emigraren a Amèrica, sobretot a l’Argentina i a l’Uruguai. Tret dels propietaris rurals i dels industrials, la gent ho passava magre i hi havia molta gent pobra, treballadors mal pagats que havien de fer moltes hores de feina per a subsistir amb dues o tres pessetes de jornal.
Ciutadella era una ciutat levítica i episcopal d’uns 9.000 habitants. Les campanes marcaven la vida de cada dia, amb el toc de matines, de missa primera, de missa major, de vespres, de l’Avemaria i de la queda. El palau del bisbe era el centre de la vida pública i era evident el domini de l’aristocràcia i de l’església. L’ensenyança era a càrrec dels salesians i de les religioses. A pesar del domini conservador hi havia també una oposició republicana organitzada entorn del Casino Nou, amb una classe obrera dedicada a la indústria de les sabates, amb un personatge emblemàtic: Joan Benejam, el famós pedagog d’idees avançades, autor d’un llibre descriptiu de la ciutat: Ciutadella veia, Records d’un quant temps enrere.
Els entreteniments eren el teatre, els balls de societat, les cavalcades de carnaval, les festes de carrer i, sobretot, la Festa de Sant Joan. Les festes religioses eren plenes de processons, la del Corpus, la de l’Apostolat de l’Oració i la de Maria Auxiliadora , la del Divendres Sant i la missa del gall. La desfilada de canonges amb rossegals vermells sostinguts per patges donaven una nota de color. La capella de música de la catedral tenia unes veus excel·lents i bons músics de violí, viola i contrabaix. La gran diada, però, era la del Dijous Sant amb el cant del Miserere a la catedral. En Moll nin assistia a la processó dels diumenges d’octubre resant el rosari acompanyat de sa mare, “ella de coix en coix, feia el sacrifici d’aquella passejada piadosa que era una de les poques sortides que feia més enllà del nostre barri”.
Un llibre molt interessant i ben estructurat del doctor Miralles que complementa els dos llibres senzillament esplèndids de memòries que Francesc de Borja Moll escriví i publicà. Hem de recordar que aquell ciutadellenc fou un dels personatges més importants del món de la cultura del segle XX. Un home que gràcies a la seva perseverança i tenacitat va poder fer seva, adaptant-la, la màxima del poeta llatí Ovidi (43aC-17dC) que diu: “l’aigua molla forada la dura roca”. Genial!
