G.Durà/Ciutadella – A un dia de l’estrena d’El barberillo de Lavapiés al Teatre des Born, a El Iris parlam amb el director escènic de la producció, Joan Taltavull, que afronta una de les apostes líriques més ambicioses de la temporada. Una nova producció pròpia que recupera la sarsuela des d’una mirada contemporània, col·lectiva i profundament vinculada a l’espai i a la comunitat.
El barberillo de Lavapiés arriba al Teatre des Born en plena expectació, amb una tercera funció afegida a darrera hora. Com vius aquests dies previs a l’estrena?
Primer de tot, amb molta il·lusió i ganes. I també, estic molt agraït. És un luxe poder fer feina d’una manera tan professional i amb artistes de tan alt nivell, que els demanes una cosa i te’n donen tres. És un regal que m’hagin confiat una feina així i poder estar rodejat d’un equip tan bo. I, a la vegada, també amb cansament, amb un poc d’estrès i superant tots els obstacles que van sorgint. És com apagar focs constantment, però, sobretot, ho visc amb moltes ganes.
Com interpretes que el públic hagi respost així de bé a aquesta producció de sarsuela?
La sarsuela és un gènere que fa molta estona que no es fa a Menorca. Diria que la darrera va ser Katiuska, fa uns quinze anys. I aquí hi havia molta afició de sarsuela. Per això, crec que és un gènere que ja feia ganes a molta gent. Per altra banda, també s’ha de tenir en compte el segell i la imatge seriosa que té ara mateix el Teatre des Born i el cartell, amb solistes de primer nivell.
El barberillo de Lavapiés és una obra molt estimada dins el repertori líric. Per què creus que era un títol idoni per convertir-lo en una producció pròpia del Teatre des Born?
La decisió de recuperar la sarsuela és del Teatre des Born. Aquesta és una producció que surt d’ells. A jo em van venir a cercar per encarregar-me la direcció escènica. Però bé, diria que és una obra que, musicalment, és molt alegre, molt fàcil d’entrar. Molt diferent de l’òpera. És fàcil, agradable i propera. Totes les històries que explica fan poble i la gent hi connecta fàcilment.
Quin ha estat el teu punt de partida per abordar l’obra?
Jo m’he encarregat de la direcció, de l’adaptació del text, la coreografia, els vestuaris, l’escenografia i les llums… més o manco (riu). Quan reps un encàrrec el primer que penses és com plantejar la proposta escènica, la posada en escena i, aquesta vegada, em vaig centrar en l’espai, que ha estat molt important. L’obra té tres actes que són punts de trobada del poble. Un mercat, una plaça i un taller, un espai on les dones fadrines es troben a cosir. Jo vaig pensar a fer un sol punt de trobada que representes sempre on es troba el poble i que es mantindria els tres actes per no haver de fer canvis. Aquest punt de trobada és un teatre, un espai on el poble es reuneix i es reuneix també amb diversitat, amb diferents opinions i creences. A més a més, com que es tractava d’un encàrrec en el marc del 150è aniversari del Teatre des Born, vaig anar més enllà i vaig pensar que no només fos un teatre com a edifici sinó concretament el Teatre des Born; per tant, el que hem fet és reproduir el mateix teatre, a donar continuïtat a les llotges i fabricar unes llotges dins l’escenari. I, a partir d’aquí jugam a fer teatre i a representar accions i històries.
És una producció amb un equip tècnic i humà molt ampli. Com valores la dimensió col·lectiva del projecte?
Dirigir una sarsuela, un musical, una òpera… sempre implica molta gent i ho trob preciós. És com fer una pel·lícula: hi treballa molta gent, des de diferents àrees perquè tot plegat arribi a un resultat final i crec que és molt polit. Al cap i a la fi, l’obra també ralla un poc d’això, de la unió del poble, de la comunitat, dels objectius comuns tot i les diferències. Els projectes grans també tenen la seva dificultat. Treballar amb molta gent és complex, però té una altra part preciosa de compartir.
El Cor del Teatre des Born s’ha creat expressament per a aquesta producció. Quin paper juga dins la teva proposta escènica?
Pel que fa al Cor, vam tenir clar amb el gerent del Teatre, en Josep i la directora del Cor, na Clara, que no volíem un cor que ja existís, sinó fer un cor per al Teatre i, en concret, per aquesta sarsuela. Havia de ser ràpid i volíem gent professional, que respongués, que es comprometés i que estudiés a casa. Per part meva, volia que tingués protagonisme, i crec que en té. És un cor que participa i que està molt en escena. Balla, actua i està molt present. No és un cor que surt, canta i se’n va. De fet, representa el poble, i per jo el protagonista d’aquesta obra és el poble, i el poble ha d’estar present.
Vens del món de la dansa. Diries que la teva mirada de ballarí influeix en la manera d’abordar una producció com aquesta?
Sí. De fet, és molt habitual que els directors d’escena tenguin ajudants de direcció que són ballarins, que són coreògrafs. Això és perquè els ballarins tenim molta consciència de l’espai. Feim molta feina amb l’espai i crec que miram l’espai d’una manera molt completa. I això, a l’hora de compondre, de moure masses, amb coreografies i moviment és molt positiu. Crec que, en els casos de les òperes i les sarsueles té molt sentit que el director escènic sigui un coreògraf, ja que té una visió molt global de l’ordre de l’espai.
En una obra tan coral i popular, fins a quin punt el moviment i el cos són eines narratives?
Hi ha dos tipus de moviments. Un és el moviment de masses: les posicions, els desplaçaments, els recorreguts. I l’altre és el moviment més coreogràfic, més ballat. Empram els dos. Jo sempre dic que la sarsuela és un musical a l’espanyola, antic. I, per tant, com a musical hi ha de ser tot: hi ha d’haver la música, la interpretació, la part rallada i la part ballada. I la dansa és un llenguatge més, que ajuda a explicar la mateixa història; a través dels moviments, les coreografies, de les intencions, dels gestos, també reforçam la història que volem transmetre.
La sarsuela sempre ha arrossegat certs prejudicis. Creus que aquesta producció és una oportunitat per reivindicar-la davant nous públics?
És cert que és un gènere que, si es compara amb l’òpera, pot semblar menor, que és un poc carca, amb versions antigues… Però el primer que vaig dir als solistes és que volia fer-ho molt proper. La sarsuela té aquesta cosa castissa, aquesta manera de rallar… que a jo, precisament, em desconnecta. Per tant, volia fer-ho molt més proper, més contemporani. Ho han acollit més que bé i funciona molt bé. El llenguatge és contemporani i s’entén. És actual i crec que pot agradar a tots els públics, tant als més moderns com també als clàssics.
Què t’agradaria que el públic s’endugués a casa després de veure l’obra?
El que m’agradaria és que el públic gaudís molt. És una obra pensada per passar l’estona, però m’agradaria que la gent vegi una cosa ben feta. Dins les nostres possibilitats, els detalls estan molt cuidats. Hi hem posat molta estima, molta atenció, molta passió. Hi ha moments i moltes històries molt polides, i a cada un li ressonarà una escena diferent. Un connectarà més amb l’escena d’amor, un altre amb la part de la gelosia, l’altre amb la part que és poble, unió, la força contra la injustícia. També hi ha moments més tendres, de generositat… i jo m’agradaria que la gent pugui connectar amb les parts que tenen tant a dir i que sempre rallen de les nostres vides.
