El constant trànsit dels carruatges de transport de materials d’obra de construcció suposava un desgast del pis dels carrers que els feien intransitables durant els dies de pluja, així com suposaven un nigul de pols durant els mesos d’estiu.
Abans de l’any 1850 alguns patis de les cases benestants, així com la sortida al carrer d’alguns magatzems presentaven un pis enllosat i les cantonades protegides per un bordó de pedra dura, que evitava l’erosió de les rodes dels carruatges.
Les primeres notícies que tenim de la decisió d’empedrar els carrers de Ciutadella, per part de l’Ajuntament, no van més enllà de 1860, però ja en la indicada data sembla ser que alguns carrers ja presentaven un empedrat parcial.
En el mes de gener de 1863 el Consistori, alhora de voler recompondre l’empedrat d’alguns carrers, va haver de redactar un plec de condicions que va ser enviat al Governador Provincial per la seva aprovació; una sol·licitud que va ser acceptada pel mes de maig del mateix any. Una vegada convocada la subhasta de les obres, aquella es va suspendre per falta de licitadors, el que va obligar a convocar una nova subhasta, un mes després, amb la rebaixa d’un 10% de la quantitat d’oferta.
En no haver-hi algú que acceptés aquell treball, el Consistori es va veure obligat a demanar al Governador poder dur a terme les obres mitjançant l’Administració Municipal, Una situació que es va repetir, de manera reiterada, durant 40 anys. Així doncs, per poder enllosar els carrers, l’Ajuntament va haver d’incloure una partida del gasto anual en el Pressupost Municipal.
En el mes d’octubre de 1863 eren enllosats els carrers Roques, Beat Ramon i altres, sempre i quant abastés la quantia pressupostada.
L’ordenança Municipal d’eliminar els llindars elevats, que sobresortien del frontis de les cases, els pedrissos, els seients, els bancs exteriors i demés construccions que impedien el lliure trànsit en tots els carrers que s’empedraven de nou, o es recompongués el ja existent, no va ser una ordenança ben acollida per la ciutadania. Alguns veïns s’adreçaren al Governador Provincial manifestant el seu rebuig i demanant la derogació de l’ordenança de 16 de novembre de 1863. Però l’autoritat provincial es decantà a favor del Consistori.
A principi d’abril de 1864, D. Gabriel Galbis i D. Francisco Faner presentaven les seves respectives minutes dels jornals invertits en l’aportació dels materials utilitzats per empedrar els carrers Roques i Sant Bartomeu. El primer va rebre 3.111 reals de velló i el segon 2.057 rv. pagues que en conjunt suposaren 1.292 pessetes, esgotant el pressupost de l’any en curs assignat per aquella tasca.
En el mes de juliol, la Comissió d’Obres va assabentar al Consistori del mal estat de l’empedrat del carrer Santa Clara, i en general de tots els carrers de ciutat. Però una vegada convocada la subhasta, les obres no es pogueren assignar per falta de licitadors. Una vegada més, les obres que es pretenien emprendre varen ser fetes a càrrec del Consistori Municipal.
Els camins i els accessos a la ciutat era impossible empedrar-los; la costa del moll, immediata a la Porta d’En Salas, que conduïa al moll del port, era una via molt freqüentada pels carros de transport de mercaderies, que anaven i venien constantment. En el mes de setembre de 1867 els peons caminers feien acopi dels materials procedents de l’enderroc de la muralla pròxima per abastir de pedra picada i anivellar la carrera.
El mal estat de l’empedrat dels carrers Maó, Plaça Nova, Verdures (actual J. Mª Quadrado), Plaça Vella i Catedral requerien una nova intervenció. L’empedrat del carrer Maó va sortir a subhasta, però en no haver-hi licitadors, s’encarregà a D. Sebastian Vives la direcció de les obres.
En aquelles dates, el jornal d’un home era de 3 r.v. (0’75 cts); el lloguer d’un carro 8 r.v. (2 ptes); per una cavalleria major de càrrega 4 rv (1 pts); per una cavalleria de tir amb cadireta 4 rv. (1 pts); per una cavalleria menor (o un ase 75 cts), Aquests eren els jornals vigents, aprovats per la Superioritat.
Una altra nova disposició municipal tampoc va tenir molt bona acollida per la ciutadania. El Consistori manava (desembre 1867) eliminar totes les rampes dels soterranis, pòrtics, retxes de ferro en les finestres, lluernes col·locades horitzontalment i els llindars que sobresortien de la traça dels carrers, una ordenança que havia estat dictada l’any 1863, però que ara es feia extensiva a tot els veïns. Les protestes ciutadanes arribaren, una altra vegada, al Governador.
L’any 1868 també fou un any crític. Molts jornalers demanaven treball. El Consistori va decidir fer un préstec de 1.000 duros (5.000 ptes) per invertir-los en obres públiques i donar treball als jornalers més necessitats. Durant aquella angoixosa situació, el Governador va suggerir crear unes panaderies que amassessin pa d’inferior qualitat amb la finalitat de proporcionar-lo a baix preu, a les famílies més necessitades. Però l’Ajuntament respongué negativament i amb rotunditat. manifestant que aquella idea no beneficiava ningú, en canvi repercutiria en la salut dels ciutadans; així doncs s’acordà fer un préstec de 2.400 escuts (600 ptes) per invertir-los en obres de millora (demanant el permís al Governador).
En el mes de març de 1869 es va recompondre el llossat del c/ Ramon Llull, però també es denunciava que els carros, carregats de pedreny i pedres de la possessió de s’Hostal (Montefí) que transitaven el camí Vell, causaven molts desperfectes a la carretera. Per aquesta raó es va notificar als hereus de D. Gabriel Gomila, propietari del lloc i la pedrera, que se li exigirien responsabilitats pels desperfectes que causaven els seus carruatges (segons l’Art. 57 del Reglament Municipal de 7 IV 1868),
En l’any següent, en presentar el Pressupost de l’any 1871-72, que pujava 45.486 pessetes, dintre de la partida de es va incloure una despesa de 1.450 ptes. destinades a empedrar els carrers (3’2%). Però tampoc hi va haver licitadors, el que va obligar a gestionar-la a través del Consistori.
Durant 1873 foren empedrats el c/ Argüelles (abans Hospital); es va reparar la costa de Sa Font (amb pedra picada); es va enllosar la Costa de la Mar (juny 1877) i la rampa de la costa del c/ Brexa.
La convocatòria d’una subhasta el novembre de 1881, per empedrar els c/ de la Catedral, c/ Major del Born i c/ Alcántara tampoc va tenir èxit. El 1885 s’acordà empedrar el c/ de Sant Sebastià; el 1886 novament el c/ Alcántara, Sant Francesc i c/ Dormitorio; l’agost de 1887, els carrers Maó, Curniola, Sant Climent i Plaça Nova. El 1891 novament el c/ Sant Sebastià; a l’any següent el carrer de Sant Joan.
Tots aquests treballs, presentats a subhasta no foren acceptats i la majoria d’ells assumits per l’Administració. De 1892 a 1900 no es va pressupostar cap quantitat per enllosar els carrers, foren anys difícils degut a la pèrdua de les Colònies de Ultramar (Cuba, Puerto Rico i Filipines) a mans dels EE. UU.
En el mes de febrer de 1896 s’enllosaven el carrer del Rosari i Santa Clara; L’abril de 1903 s’empedrava el carrer del Bisbe, en 1904 els carrers de Maó, Plaça Nova i Sant Onofre, treballs que foren dirigits per D, Damià Vives, mentre que la Plaça d’Es Born va ser aplanada amb pedra picada.
Conscient del continu treball que suposava anualment arreglar els carrers, l’Ajuntament va intentar crear una plaça de mestre empedrador (1905), fixant un salari anual de 820 pessetes, però ningú va optar per ella.
A l’any següent s’empedraren els carrers de Sant Sebastià, Parres, Andrones, Santa Elena i Sant Cristòfol. En 1907 es pagaren 2,065’5 pessetes en concepte de jornals i materials a un nombrós grup de treballadors en atur , i a l’any següent la xifra va arribar a les 2.300 ptes.
Amb motiu d’alguns incidents ocorreguts en alguns carrers estrets de la població (1909), s’acordà col·locar ròtols a l’entrada i sortida d’alguns carrers, anunciant ser d’una sola direcció, així com escopidors a les cantonades. Aquestes indicacions foren col·locades en els carrers de Sant Sebastià, Andrones i Estrecha.
A partir de 1910 coneixem el nom d’alguns mestres que, dirigint un petit grup d’obrers, enllosaven amb pedres quadrades i pedra picada alguns carrers, De tots ells citarem a Lorenzo Femenias Goñalons, Bartolomé Juaneda, Miguel Pons Mas, Lorenzo Arguimbau, Pedro Pons Capó, José Salord Genestar, Antonio Sastre, Francisco Serra, entre altres.
De 1910 a 1920 s’empedraren els carrers Andrones, José Mª Quadrado, Major d’Es Born, Alaior, Plaça Cabrises, Muralla d’Artrutx, Plaça de Sant Pere, mentre que els carrers que s’originaren per l’eixample el pis era arranjat amb pedra picada: c/ Nou de juliol, Príncep, Conquistador, Martorell, carrer Negrete …
L’any 1915 una Ordre Municipal manava que els carruatges que es dirigien al moll, passessin per la Plaça Colón i no pels carrers de l’interior de la ciutat, amb la finalitat d’evitar el deteriorament dels pis dels carrers.
L’any 1919, amb la finalitat d’augmentar els jornals dels obrers, es va acordar incrementar fins a 2 pessetes el metre cúbic de pedra picada col·locada en un carrer, en lloc de pagar-lo a 1’77 pessetes com es feia abans.
De tota aquesta relació es conclou que els carrers de l’interior de Ciutadella foren continuadament empedrats, mentre que els de nova creació, més enllà de les muralles, foren arranjats amb pedra picada. La conservació del empedrat original del segle XIX, amb el desgast de les llànties dels carruatges i els escopidors col·locats a les cantonades d’alguns carrers és un testimoni viu d’una època passada, que defineix un sistema de transport que ja no tornarà.
