Si a les cinc primeres pàgines d’una novel·la topes amb cinc referències a cinc grans autors potser tens la temptació de deixar-la estar. No caigueu en l’error de fer-ho. Prest us adonareu que La flama apagada del desig, de Gerard Guix, és una obra immensa que no es pot deixar perdre. Al cap i a la fi, el protagonista és un escriptor i les presències literàries amaren, justificadament, tot l’argument, fins al punt que de qualque manera, ens convida a acompanyar-lo en el procés d’escriptura, tot regalant-nos els seus vastos, profunds i molt interessants coneixements.
Un escriptor en hores baixes, que en arribar als cinquanta anys veu com els puntals que l’han sostingut fins ara -família, parella, sexe, treball, amistats- s’enfonsen. La contractació d’un jove jardiner n’és el desencadenant, “l’element narratiu que introdueix un canvi allà on només hi havia rutina…”.
Crec que, esbossada ja la temàtica, el millor és assenyalar un aspecte no del tot insòlit, però força infreqüent sobretot en la narrativa actual. Bona part de la novel·la està escrita en tercera persona i, per tant, en principi, podríem suposar que se’ns ha d’adreçar un narrador omniscient, però no és ni de bon tros tan simple, i en tot cas veiem com aquest pren la paraula, s’explica, es justifica, exposa les motivacions del que ens va contant.
“… m’acosto més als Narradors intervencionistes del segle XIX: opino, jutjo, valoro, intervinc…”
L’efecte és tan peculiar com engrescador. Tenint en compte, a més, que les veus narratives no són immutables. D’això no en diré res més, ja us adonareu. Així mateix, el subtil to irònic amb què s’esguarda la vida del protagonista i, de retop, el seu entorn, va derivant fins a un to més agre i inquietant.
Si més no, no voldria que aquests paràgrafs amb què he introduït la novel•la us fessin pensar en un text àrid o pretensiós. Res d’això. La flama apagada del desig és dinàmica, amb un ritme que no defalleix i amb una estructura que impedeix el badall, evocacions cinematogràfiques i musicals incloses. Començar-la és tenir la necessitat de continuar. Del desenllaç no us en parlaré, esclar. Basta saber que tot i ser inesperat, i pertorbador, és absolutament congruent.
Tanmateix, és hora de comentar-vos un altre aspecte cabdal. Com ja he assenyalat, és l’adveniment d’un desconegut el que trastoca un ordre aparentment sòlid i ho fa des de la pulsió eròtica, sense cap mena de sublimació pseudomística sinó més aviat introduint una creixent tensió habitualment pròpia del gènere negre. En una setmana, que és el temps en què transcorre la narració, passem de la quietud només íntimament torturada a una mena de terratrèmol emocional.
Tot plegat en un relat que conjuga descripcions quasi fotogràfiques amb reflexions personals, escenes gairebé còmiques amb seqüències decididament desoladores. La mestria de l’autor fa possible que la barreja no enfarfegui o embulli. Tanmateix, ja ho deixa clar el mateix autor/narrador/escriptor.
“Tot i que la Narració és força fluïda, els detalls són importants i, quan calgui, em prendré el temps necessari per acaronar-los.”
I parlant de detalls, som ben conscient que he eludit concretar les característiques del conflicte entorn el qual es desenvolupa la trama principal. Potser ho he insinuat, però desvelar-ho suposaria fer malbé el punt d’intriga que salpebra la història. Seria veritablement imperdonable.
He d’anar acabant ja la ressenya i tinc la sensació que no us he sabut transmetre tot el que podem trobar en aquesta gran novel·la. Si més no, almenys esper que us hàgiu adonat del meu entusiasme, perquè si “una Novel·la és màgia i depèn de molts factors perquè funcioni”, us assegur que a La flama apagada del desig no n’hi manca cap.
