Tal vegada he vist un ametller florit a la zona enjardinada de la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona o als parterres d’una de les moltes residències d’estudiants que hi ha escampades al llarg de l’extensa i vibrant Avinguda Diagonal? Un divendres 23 de gener -no floreixen a finals de febrer i anuncien la primavera, els ametllers?- que s’ha alçat polit, assolellat, desvergonyit, poderós. Hores abans era enmig de la mar a bord del Golden Bridge matriculat a Venècia i rodejat d’una tripulació eminentment italiana i estava mirant sense cap mena de temor la tempesta que travessàvem, falsos Ulisses, de camí a Barcelona després d’haver sortit del port de Maó. I llavors veia cabretes a l’horitzó. Esteles blanques com les flors de l’ametller que té una ametlla penjant del color de la closca dels cocos que també són blancs en el seu interior. M’agrada la varietat humana de la ciutat. Rostres internacionals i de mil races si les races existeixen en realitat. Edificis que són el nucli que es va expandint com venes o artèries ocultes com ara la torre negra de La Caixa que està connectada, com ho estan els rius amb els afluents, amb els caixers automàtics i les oficines d’aquesta entitat que hi ha escampades per Menorca. O, a banda muntanya, la seu de l’editorial Planeta que conec des de dins perquè també comanda editorials en llengua catalana i que és un prodigi de verdor; un jardí vertical. M’he creuat amb un home que du posat només un guant que sosté amb la mà enguantada i m’ha semblat que volia encaixar però m’he adonat que duia nua l’esquerra (ai, Nick Cave i la teva inquietant Red Right Hand!). I m’agraden aquests comportaments que podrien semblar extravagants; una mà enguantada, una mà despullada; una té fred, l’altra té calor. Ningú no és igual. Cap persona s’assembla. Tots tenim trets diferencials. Físics i en la parla. També en els gestos. M’encanta la diferència, la diversitat. M’aclapara la uniformització. Si tots som diferents per què ens fa por la diferència i discriminam el distint, l’immigrant, les persones d’altres races, el pobre, aquell que no pensa igual? No tenc la resposta. L’ésser humà sempre em fascinarà. Hauria de viure mil vides per començar a entendre la seva complexa i sensual naturalesa. I no puc. Vull dir no puc viure mil vides i, d’aquí, aquesta ansietat accelerada que percep en la resta de la gent. Obres gegantines al tallat Comte d’Urgell em recorden la infantesa: substitució de la terra vermella per l’asfalt negre que es diluïa en forma de quitrà a les platges. Una oració de benvinguda i agraïment cada vegada que través la plaça Francesc Macià ja que guarda en el nucli la silueta de Menorca dins la rotonda dissenyada per l’arquitecte i paisatgista menorquí Nicolau Rubió i Tudurí que també va planejar l’ermita de Ferreries! Tot està relacionat i no em costa gens imaginar com les aigües estàtiques de l’estany amb la forma de Menorca senten les vibracions del temporal que encara assota l’illa i pens en el meravellós llibre de Baltasar Porcel Difunts sota els ametllers en flor i sent amb molta intensitat que la vida és extraordinària i que ho és encara més després d’haver naufragat i d’haver aparegut exhaust, abraçat a un tronc o a un taüt buit a qualsevol costa del món. Una anella metàl·lica i argentada aguanta la branca amb tendència a besar el terra d’una acàcia urbana. Dins la circumferència hi ha gravat un poema: “Tots els ametllers ja són florits / davant el mar brillant, fins a Mallorca”. Ai, estimat Joan Maragall, t’has equivocat d’illa!”
ENLLÀ. Cap allà, a l’altra banda.
