En quin moment es va decidir —sense votació, sense debat i sense vergonya— que una cambra llogada podia considerar-se una vivenda digna?
Qui va signar aquest acord tàcit pel qual un llit de noranta, una nevera d’hotel, dues lleixes, un camping gas i una paperera convertida en contenedor de fems orgànic van passar a dir-se “llar”?
Avui es lloguen cambres decorades com hotels barats. Però s’hotel és una excepció luxosa; sa cambra com a casa és una derrota o un càstig: sa victòria dels materials innobles, de s’obsolescència, de s’exclusió social.
Vivim entre parets falses de pladur, cabanes de guix premsat, camping horitzontal, sense fonaments ni murs de càrrega, provisionalment, per tota sa vida.
En quin moment vam acceptar que ses cases ja no tenguin sala d’estar? Que compartir pèls a s’embornal i sa granera des vàter sigui normal. Que no existeixi cap espai comú, només sa solitud d’una cambra amb pany a sa porta i vistes enlloc. Que sigui una sort tenir finestra i que sa persiana funcioni. Que sa convivència sigui una nosa i sa intimitat, un luxe.
En quin moment es va assumir que viure com estudiant és es destí natural de qui fa feina, torna vell, cria i paga imposts? Que es pagui en efectiu perquè no deixe rastre, perquè no s’hagin de pagar imposts ni qüestionar sa pensió des propietari. Que es facin falsos contractes temporals en nom des liberalisme econòmic.
Compartir quan es comença està bé. És aprenentatge. És comunitat. Fins i tot diversió.
Però obligar a compartir sa misèria quan es madura és una condemna. És un desterrament, una ordre d’expulsió.
Com sa que alguns propietaris executen quan arriba sa temporada d’estiu i es seus llogaters han d’anar a dormir al cotxe, a pixar al carrer i a rentar-se a la mar.
Una manera silenciosa però explícita de dir: no et volem aquí, sobreres; cuides dels meus infants i de ma mare amb Alzheimer, em serves es cafè i ses tapes, però no vull veure’t. Et contract, però no et reconec.
No xerr vistes a la mar ni de jardins, sinó d’aires. Moltes cambres donen a patis interiors: buits per on entra només sa llum justa per llegir i no hi ha més brisa que sa des ventilador, sempre brut de pols i renou. Això no són vistes: és reclusió normalitzada.
Sa cambra és un concepte de postguerra. D’escassetat, de fam, de provisionalitat. De quan es vivia a casa d’altri i es pagava es lloguer a sa patrona.
Viure en una cambra en ple segle XXI no és modernitat: és retrocés, tristesa.
És un bed & breakfast sense berenar, sense ous amb bacon ni baked beans.
Tenim intel·ligència artificial, però també un nou ordre artificiós, sota es govern des capital, en una partida de Monopoly.
A Ciutadella de Menorca es pot viure de moltes maneres: alcas antic, en un àtic, a un apartament, en una planta baixa, en una cotxeria reciclada, en un hort, prop de la mar.
Però hauria d’estar prohibit viure en una cambra. Això no és una elecció digna, manco vivint en aquesta illa bella, orgànica i sostenible.
Es meu fill té vint-i-tres anys. Podria viure a ca nostra, a Madrid. No vol. Vol una vivenda pròpia, com jo la volia a la seva edat. I ha preferit ser okupa. No per necessitat. Per dignitat. Perquè hi ha alguna cosa profundament obscena en pagar per no viure.
Una vivenda digna no és un matalàs i un endoll.
És allà on et pots posar malalt sense por.
On es guarden els àlbums de fotos.
On hi ha es calaix de ses coses importants.
On es discuteix i es fa ses paus davall sa manta des sofà.
On s’encenen ses llums de s’arbre de Nadal.
On una vida deixa petjada.
Es meus fills no tendran vivenda fins que jo me mori.
Hem normalitzat s’herència com a únic ascensor social.
He viscut a més de vint cases.
Es meus fills, amb més de vint anys, no en tenen cap.
No deixem que trafiquin amb sa vivenda com es trafica amb drogues o amb armes.
Perquè això és el que fan: traficar amb somnis aliens.
No emblanquinem sa misèria amb mobles d’Ikea i estris de Temu.
No diguem inversió al que és extracció.
Construïm cases, llars, futur.
Sí, tenc una vivenda. Fins i tot una altra en lloguer.
Precisament per això xerr
Perquè es silenci, en aquest tema, també és especulació.
