No tinc per costum fer cap semblança biogràfica dels autors de les novel·les que, setmana rere setmana, us recoman. Avui faré una excepció, només unes pinzellades. El motiu és ben senzill. S’ha reeditat Bubotes d’Antoni Mus, un gran escriptor un xic oblidat.
Antoni Mus (1925-1982) va conrear el teatre i la narrativa. Va guanyar nombrosos premis literaris, entre els quals destaquen el Víctor Català per ‘Vida i miracle de n’Aineta dels matalassos’ i el Sant Jordi de novel·la per ‘La senyora’.
La veritat és que de la seva producció literària només coneixia precisament l’obra guardonada amb el Sant Jordi, per la qual cosa la lectura de Bubotes ha estat una veritable revelació. No debades al pròleg el mateix Josep Maria Llompart hi va escriure:
“Antoni Mus ha escrit una gran novel·la. Ho dic així, en termes ben planers i sense cap reticència…”
Més enllà de l’afirmació del mestre, que naturalment compartesc, us vull expressar la meva fascinació. He quedat impressionat per la trama, per la riquesa del llenguatge, per l’abundor de suggestives imatges, pel to irònic que subtilment amara el relat i que acaba esdevenint un clam tràgic.
Si més no, abans de continuar, és oportú que us faci cinc cèntims de l’argument.
A Retana, una possessió de la Mallorca rural, i al poble on és situada, la vida es desenvolupa entre ambicions i misèries mentre fets històrics van marcant fites. Així hi veiem passar amos i madones, capellans i jornalers, prostitutes i un grapat de ‘feixistes de merda’… Tot plegat un enlluernador i incisiu retrat de la Mallorca prèvia a la turistificació.
M’ha sobtat l’absoluta modernitat de la novel·la, tant pel que fa a l’estructura -Mus inclou magistralment diversos salts temporals i una mena d’interludis força especials- com pels personatges que l’habiten i que assumeixen diverses veus narratives. Bubotes fou publicada originàriament el 1978 i creieu-me que no ha envellit gens. De fet, les temàtiques que, amb més o menys relleu, hi podem trobar, podrien haver estat tractades avui mateix.
Des de la peculiar relació matrimonial dels senyors de Retana als conflictes de veïnatge, des d’una mal païda pulsió homoeròtica a inevitables tensions socials –“… més valia ser cap d’arengada que cua de pagell”-, des del treball quasi esclau als conreus a les funcions que es reserven a les dones… tot un seguit d’elements que s’entrellacen per retratar amb brillantor una determinada societat. Un retrat que fa gairebé cinquanta anys devia ser força agosarat i que no ha perdut ni de bon tros el tall esmolat.
Així, Antoni Mus aconseguí quelcom que és, per a mi, el segell de la gran literatura: tot dibuixant-nos un escenari molt concret ens impel·leix a transcendir-lo i, en conseqüència, el que se’ns explica va més enllà del lloc i el moment per esdevenir universal. A Bubotes hi veiem reflectida la condició humana. Crec que no hi pot haver millor recomanació.
Arribats a aquest punt de la ressenya podria continuar comentant-vos més trets de la novel·la, però crec que és molt millor donar la paraula a Llorenç Carreres, curador de l’edició, que en el postfaci ens ofereix unes observacions tan precises com encertades.
“Aquesta, doncs, és la història de Retana, el tema central de la qual, per a mi, rau en el concepte d’homenia aplicat als amos-senyors, de masculinitat tòxica que es diu actualment .“
“Mus, certament, era una mena de prestidigitador de la llengua.”
No hi he d’afegir res més. Només, potser, que ‘bubotes’ és un mot del català de Mallorca equivalent al més comú ‘fantasmes’. Això i desitjar-vos que goseu gaudir d’aquesta lectura.
