Durant la dominació anglesa, a Menorca es produí una clara separació entre les dues poblacions extremes de l’illa, convertint Menorca en una illa bicèfala. Ciutadella, antic cap polític i religiós, va veure com en el decurs dels segles XVIII i mitat del XIX, les principals institucions (Governació, Jutjat de primera instància, Batlia General, i moltes entitats financeres i econòmiques, es traslladaven a la ciutat de Maó, afavorida pel seu gran port natural, que la convertia en una excel·lent base naval, capaç d’acollir les nombroses esquadres i vaixells mercants que navegaven pel Mediterrani.
La preponderància de Maó va coincidir amb la gradual minva del poder de Ciutadella, que va quedar sumida en una població agrícola-ramadera, sense l’incentiu econòmic d’una indústria manufacturera que ocupés la nombrosa classe social treballadora.
Per contra, la ciutat de Maó, estimulada econòmicament per les activitats desenvolupades en el seu port (construccions d’embarcacions i aparell nàutics) va experimentar un creixement econòmic que molt prest va superar la ciutat en cap, Ciutadella, de la qual sortiren molts integrants de famílies nobles i benestants, per beneficiar-se de l’èxit polític i social de la nova ciutat portuària.
Recuperada Menorca per Espanya en 1802, mitjançant el Tractat d’Amiens, molt pocs qüestionaren que la capitalitat de l’illa era la ciutat de Maó, malgrat no haver-hi un document reial que ho certifiqués. Però la ciutat. Amb un major nombre d’habitants i amb els principals centres de gestió polítics i econòmics tenia a les seves mans el poder.
Aquesta mateixa superioritat política i econòmica de Maó va ser la causa de que algunes entitats maoneses sol·licitessin a S. M. el rei Fernando VII el trasllat de la Seu Episcopal de Ciutadella a Maó, argumentant raons polítiques, econòmiques i socials que feriren la sensibilitat de Ciutadella, que posà en mans del prestigiós José Maria Quadrado la defensa dels drets ancestrals i consuetudinaris de Ciutadella.
- José Cavaller Piris en el seu llibre Alcaldes de Ciudadela I (p. 221) ho refereix amb aquestes paraules” En la sesión que celebró el Cabildo municipal de Ciudadela el 26 de julio de 1847, bajo la presidencia del entonces alcalde D, Juan Carreras, fue el regidor D. Gabino de Martorell quien expuso la conveniencia, y así se acordó, de dirigir una exposición a S. M. en súplica, de que se proveyese el Obispado de Menorca, que desde abril de 1844 se hallaba vacante por defunción del Ilmo Sr. Merino.
Expuestos estos antecedentes … cuando por nuestra ciudad corrieron rumores, no desprovistos de fundamento, que el Ayuntamiento de Mahón había dirigido al Gobierno de S, M. una solicitud para que la Silla Episcopal de esta Diócesis fuese trasladada a aquella plaza (p. 221).
Enterado de ello el Ayuntamiento … acordó el 11 de marzo de 1852, autorizar al distinguido literato y distinguidísimo hijo de esta ciudad, D. José María Quadrado, para que en su nombre publicase una memoria para demostrar la necesidad y conveniencia de que residiese en ésta la Sede Episcopal, contestando al propio tiempo, a los ataques de la prensa periódica que, indebidamente, sostiene su traslación a la ciudad de Mahón” (p. 227)
L’exposició feta per D. José Mª Quadrado Nieto ocupa 22 pàgines del referit llibre (p. 244 – 266) les quals hem resumit, intentant assolí l’esperit del text publicat per l’eminent autor.
Memoria de la residencia de la Silla Episcopal de Menorca, que por encargo de la Comisión nombrada, en representación de Ciudadela, escribió y dedicó a sus compatricios D. José María Quadrado.
En resposta a la pretensió cursada per la ciutat de Maó a S. M. Fernando VII, sol·licitant el trasllat de la Seu Episcopal de Menorca a la ciutat de Maó, la Comissió nombrada a Ciutadella, en defensda de la seva titularitat, encarregà al polifacètic literat D. José Mª Quadrado, d’ascendència ciutadellenca. La defensa dels drets de la ciutat a preservar la Càtedra Episcopal de Menorca.
En la seva introducció, Quadrado va voler demostrar, com a catòlic – apostòlic i romà que era, que les forces terrenals havien estat incapaces de desbancar la Seu Pontifícia de la Ciutat de Roma. Ni l’entrada dels bàrbars, ni l’opressió dels emperadors, ni les ambicions dels regnes havien pogut menyscabar ni arruïnar la Seu de Sant Pere, com a bisbe de la Ciutat Eterna.
Segons ell, la càtedra episcopal era la darrera institució que abandonava la ciutat en decadència; ella era la que es mantenia fidel, sense deixar-se temptar pel creixement improvisat d’altres poblacions, ni abandonava el primitiu solar, malgrat els infortunis, l’abatiment i la momentània ruïna de la població.
Centrant-se en la pretensió que al·ludia la ciutat de Maó, població que demanava la capitalitat, en ésser ara la població principal de Menorca, i per aquesta mateixa raó la Seu Episcopal de Menorca, l’autor va fer un seguit de reflexions històriques, patriòtiques i socials amb les que pretenia demostrar que Ciutadella sempre s’havia mantingut fidel al seu ideari religiós, polític i social, per tant mereixedora de mantenir la Seu del Bisbat menorquí.
Com a bon historiador i coneixedor dels principals esdeveniments polítics de Menorca, citava la famosa Carta Encíclica del Bisbe Sever, de l’any 418, editada pel cardenal Baronio en els seus Anals, per la qual coneixem la fundació, a la par, de les dues ciutats Iamona i Mago (Ciutadella i Maó).
Cita les cròniques de Jaume I, de Marsili, de Pere M. Carbonell, per les quals es sap que Ciutadella era la vila major de l’illa, amb el seu alcàsser. Refereix la conquista d’Alfons III (1286, segons el còmput antic), Fa referència a les institucions creades per Jaume II l’any 1301, mitjançant la Carta de Franquesa, de la qual sorgiren els Quatre Jurats, els deu consellers, com a primera institució política menorquina, amb seu a Ciutadella, als quals s’afegiren els consellers de les viles de fora (Maó, Hialor i el Castell de Santa Àgueda), amb els que formaren el Consell General de Menorca.
Fa referència a la institució del Sistema d’Insaculació (de 1370) per Pere IV el Cerimoniós, amb el qual eren elegits els càrrecs municipals de Ciutadella; al·ludeix a la Sentència de Galcerà de Requesens (1439 – 1442); a la Revolta de Maó (1462) recolzant la insurrecció Catalana contra el rei Joan II d’Aragó, lluita en la qual Ciutadella sempre va mantenir-se fidel a la monarquia, i va combatre l’armada equipada per la Generalitat de Catalunya.
Contraposa la fidelitat demostrada per Ciutadella davant les escomeses dels atacs turcs del segle XVI, dient “ En 1535 Mahón abrió sus puertas al corsario Barbarroja, secundando mal la ayuda de los 300 menorquines que iban en su socorro. Puesta en igual trance Ciudadela, 23 años después, sostuvo contra poderosa armada de 15.000 hombres durante 10 días, y fue tomada al asalto reducida de 700 a 150 sus defensores”.
Fent gala dels seus coneixements institucionals de Menorca, cita l’any 1642, en que els síndics de Maó aconseguiren la dignitat de Jurats; la facultat de l’ús de la toga o gramalla (1650), els privilegis que equiparaven les dues capitals durant la dominació hispànica. Però el distanciament es va produir durant el segle següent.
Durant el domini britànic, l’any 1732 es deixà de reunir el Consell General, ja que els anglesos varen traslladar els tribunals a la ciutat de Maó, però sense atrevir-se a privar a Ciutadella de la seva capitalitat. Així doncs, Maó mantingué el domini polític, amb la residència de les autoritats gràcies a la importància del seu port. Però una vegada recobrada l’illa per les armes espanyoles, l’any 1782, acció bèl·lica a la que contribuïren els naturals de Ciutadella, es retornaren a la Universitat menorquina les seves primitives atribucions, fins hi tot la Sanitat Pública, que la ciutat de Maó havia assumit amb el seu magnífic Llatzeret.
Sotmesa novament Menorca al domini britànic (1798 -1802). Ciutadella va seguí ostentant la capitalitat, sense una decisió contraria; i declarada com a tal l’any 1817, prerrogativa que la monarquia hauria de tenir present, en prova d’agraïment.
Foto: Pau Gener Torres
Respecte a la qüestió eclesiàstica, Quadrado fa referència a l’existència a Ciutadella d’una Pabordia, que sempre fou la principal institució religiosa durant més de 400 anys, i vuit anys després de la incorporació de Menorca per les armes espanyoles, l’any 1795 S. M. resolgué “que la silla episcopal se fijase en Ciudadela. Y sim embargo, ya entonces Mahón se envanecía con el cargo de capital, que de hecho le confiriera la dominación británica, ya que frecuentaban su admirable puerto numerosas escuadras, ya era entonces la más comercial, la más rica, la más poderosa”.
Així hi tot, “La Bula expedida por el virtuoso Pio VI, en 23 de julio de 1795, sobre la erección del Obispado de Menorca, enumera detenidamente las ventajas de aquella capital y razona, en cierto modo, su preferencia”.
Quadrado segueix dient … “no habían transcurrido cinco años y ya los mahoneses, aprovechando el breve período de la última dominación inglesa y contando con la protección de sus dueños, renovaron con más fuerza los clamores, solicitando la traslación de la Silla apenas creada; pero el Obispo y Cabildo hicieron oír su voz en la Corte de Roma, y aquella pretensión quedó desestimada.”
“El rey Fernando VII, por Decreto de 4 de julio de 1825, les previno algo bruscamente: Que no volvieran a molestar su soberana atención, ni la de la Cámara, repitiendo instancias tantas veces desestimadas con sólidos y legales fundamentos”.
Tot seguit Quadrado al·ludeix a les característiques urbanes y familiars de cadascunes de les poblacions. Ciutadella, senyorial i ben urbanitzada. Maó amb el seu magnífic port i actiu comerç, i per fer una comparança, treu a col·lació la ciutat de Toledo, que té la Primacia sobre les demés esglésies, y la ciutat de Madrid, que la passat tres segles sense tenir catedral.
Compara el nombre d’habitants amb la seva riquesa. I compara la Fe i el sentiment religiós de les esglésies; manifesta la funció d’un prelat en relació amb tota la seva comunitat religiosa, i comenta “las negativas influencias que sobre la población haya podido tener la dominación inglesa” i afegeix “más natural es que se haga contagioso al pueblo mahonés al desacato, al menosprecio, la simple indiferencia con que miren al católico prelado las turbes inglesas y anglo-americanas que desmandadas recorren sus calles…” “… a los verdaderos mahoneses no se les oculta que hasta el presente la atmosfera de su Ciudad no ha sido harto saludable y grata a los obispos de Menorca”. I enumerant algunes dificultats hagudes d’alguns prelats durant la dominació anglesa (bisbe D. Antoni Vila) cita com fou privat d’acudir al rei de la Gran Bretanya per presentar una protesta de l’arbitrarietat del darrer Governador Britànic, resident a Menorca.
