Comença febrer i em despert aguantant les ganes, com qui subjecta un animal espantat per la pluja perquè no fugi corrents. No és por el que les atura, sinó una manera nova de cuidar, que mira de no deixar-se endur per l’arrebato. Hi ha una alegria quieta a saber que no tot s’ha de dir tot d’una, que la vida és com una paret seca, sempre dreta, amb l’única argamassa de l’emoció.
Viu a Ciutadella de Menorca, per fi. A l’hivern, la pedra banyada torna una llum opaca, humil, tímida. Camín a poc a poc, no per mirar millor, sinó perquè així em sent més a prop de jo. Aquí el fred no romp. A l’illa no gela, i va nevar una vegada, als anys cinquanta. I dins aquesta humitat amable hi trob una claror inesperada.
Tot sembla quiet, però no ho està. Hi ha una activitat discreta, una música baixa que aguanta els dies. La not dins el cos, en el pols calmat, en aquesta certesa suau que alguna cosa bona s’està coent davall terra.
Hi ha dies de sol, bastants, sobris, justets. I n’hi ha que els núvols passen aviat. La llum cau baixa i no arriba a escalfar del tot, però acompanya i il·lumina. Caminar llavors és travessar un pensament llarg que no cerca resposta. És un bon moment per tornar sense equipatge, per acceptar que no sempre es ve a fer coses, que a vegades basta amb ser-hi.
El silenci no pesa. Fa companyia. L’aire és net, mineral, i t’obliga a ser present. El cos es torna lent, la mirada s’afina, i els gestos queden reduïts al necessari. No hi ha pressa, i aquesta manca de pressa comença a sentir-se com una manera de felicitat.
Ciutadella és llum i silenci, posada generosa per a qui arriba cansat del camí. La seva bellesa m’envolta i m’arrecera; em captiva i em sedueix sense altra arma que la seva presència, sense cap artifici.
Apareix una melangia clara, sense tristesa. Una intimitat alegre, discreta, com una cançó sentida de lluny, tot just murmurada. No demana consol perquè la ferida ja és tancada. Només una emoció lleu pel que va ser, pel que és, pel que potser vindrà.
Els dies grisos, amb la mar respirant al fons, no em fan sentir mancat de res. Ciutadella no promet, no remember, no distreu. S’hi queda. I en aquesta manera seva de quedar-s’hi m’ensenya que també es pot estar sencer i ple sense eufòria.
És temps d’escriure amb cura, de tocar només allò que viu a davall. Temps de sofà i manta quan baixa el capvespre, d’agrair el cansament. Les coques roses esperen que arribi l’estiu per sortir als carrers empedrats i veure passar la vida.
Ara, mentre la llum se’n va sense fer renou i el dia es plega sobre ell mateix, sent una gratitud grossa. No és nostàlgia ni desig: és reconeixement. Alguna cosa —algú, potser— ha passat per la meva vida i l’ha deixada més ampla, més respirable.
No fa falta dir-ho en veu alta. Basta cuidar-ho així: en silenci, sense voler-ho fer nostre, com s’estima allò que no es vol perdre per anomenar-ho massa. I en aquesta manera discreta de voler, sense promeses ni presses, em trob a recer, obert i ben viu. Agraït a Ciutadella de Menorca, a la seva història i a la seva gent, beneït per la mar.
