Si hi ha un mot misteriós a la llengua menorquina és marina. Què significa? Què té a veure el bosc amb la mar i, a més, quan aquest bosc és com una frontera física entre aquests dos espais? Però anem a la base. Marina és l’ofici de mariner; art de navegar i conjunt de vaixells i dels homes i dones que hi fan feina. També és una extensió de terra contigua a la mar. O una garriga, extensió de terra inculta, generalment poblada de mates i arbusts. A Eivissa és un bosc en general. Igualment és una pintura que representa la mar. El mot prové del llatí marina, ‘cosa de la mar’. Finalment és un nom propi de dona. Des de fa vuitanta anys també és el nom de l’artista pionera de l’art de la performance Marina Abramovic (Belgrad, 1946) que vaig tenir la sort de veure una de les seves obres a la bellíssima localitat d’Alaior, en concret a l’antiga església de Gràcia, en una obra feta majoritàriament en alabastre titulada “Five stages of Maya Dance”; curiosament, la millor artista de l’art de la performance a Menorca també s’anomena Marina, Marina Enrich. I cinc anys després som a la Rambla, entrant al Gran Teatre del Liceu i dient a l’hostessa, una vegada haver entrat al vestíbul, que jo no tenc mòbil i que no és necessari haver-lo encapsular dins un estoig magnètic per evitar que els espectadors de l’espectacle Balkan Erotic Epic filmin o robin imatges. Dic que ja som dins la performance balcànica que s’ha empescat l’artista sèrbia. Encara que bategui tot el temps el cor de Marina és un espectacle col·lectiu que intenta, com els hi agrada tant i amb tant d’èxit que assoleixen, l’ànima eslava. Artista, directora, concepte i disseny Marina Abramovic. I, a partir d’aquí, el relleu passa a una directora associada, a un coreògraf, a un director de performance duracional, a un director de cinema, a un compositor, a un compositor i dissenyador de so, a un dissenyador de llums, a una dissenyadora d’escenografia, a una dissenyadora de vestuari, a un director d’animació, a un animador visual, a un rotoscoping de l’animació, a un Live Action de l’animació, a un director de fotografia, a una consultora creativa i cantant, a un consultor creatiu i cantant, a una artista de performance i cocreació del paper, a un assistent de coreografia, a una assistent d’escenografia i a un coordinador d’intimitat. I un total de més de setanta actors, ballarins i músics dalt l’escenari. L’espectacle resultant és impactant i inèdit. Ningú havia fet mai una cosa semblant i d’aquesta magnitud. A nivell personal m’entusiasma quan l’artista és capaç de fusionar l’antropologia amb l’art contemporani. D’aquesta fusió de neutrons en surt una bomba atòmica d’emocions i d’impactes visuals. L’espectacle és salvatge i sofisticat. Tendre i d’una duresa infernal. Toca aquesta essència de quan un poble depenia de les collites. Per exemple, a una comunitat de l’actual Turquia, quan l’excés de pluja posava en perill els sembrats les dones sortien de nit i espantaven la tempesta mostrant als deus les vagines respectives! El conjunt m’ha recordat un dels darrers espectacles de la ballarina Pina Bausch al Teatre Nacional de Catalunya. Ja no era jove i va expressar-se amb aquesta plenitud augurada per Isak Dinesen quan les dones arriben a la maduresa. Marina crea imatges noves a partir de la renovació visual de la tradició. Quatre hores d’un espectacle que és capaç de copsar tot un món sencer que és ofert a l’espectador entusiasta com una destralada kafkiana damunt un esquerdat mar gelat que, a través de les esquerdes, deixa que s’escoli la llum.
