Salvador neix el dia 11 de novembre de 1856. Era fill de José Castellote i de Maria Pinazo. José era, d’una banda, comerciant i proveïa de teles de seda a Madrid, però sobretot era guarnimenter. Salvador va tenir dos germans i una germana: Josep Maria, Vicent i Joaquima. Salvador estudià amb els escolapis. Entre 1867 i 1871 cursà i aprovà la segona ensenyança a l’Institut de València. Entrà al seminari i fins al 1879 cursà set anys de Sagrada Teologia. L’any 1880 digué la primera missa a la parròquia dels Sants Joans de València i entrà, amb 24 anys, com a professor al Seminari de València. A més,, Castellote exercí de capellà regent a les parròquies d’Agres i de Llíria. El 1890 aconsegueix una canongia de les denominades «de gràcia» a Madrid. Aviat destacà com a orador i cridà l’atenció del bisbe de Madrid-Alcalá, Ciriaco María Sancha, que el convertí en el seu auxiliar. Participa en el Congrés Catòlic Nacional celebrat a Burgos el 1890, on s’alinea amb el front més integrista i els carlistes. Quan Sancha fou destinat a València s’hi endugué Castellote; el 1892 el nomenà canonge de la catedral valenciana i secretari de Cambra i de Govern. Des d’aquest càrrec, Castellote organitzà la «peregrinació d’obrers» a Roma i s’implicà plenament en la preparació del Congrés Eucarístic Nacional. En aquesta època fou elegit per representar Espanya (?) en el Congrés Antimaçònic de Trento, però, no hi anà, ja que abans de partir fou cridat a ser bisbe de Menorca.
Amb 39 anys, era el bisbe més jove d’Espanya. La consagració tingué lloc a la catedral de València l’octubre de 1896. El 10 de novembre marxà cap a Menorca per prendre possessió del càrrec. L’entrada d’un bisbe nou era motiu de grans celebracions i s’ompliren tres dies de grans festes al carrer i als temples. Castellote fou un bisbe polític que avui qualificaríem ultradretà. Era el moment de la crida al rearmament del catolicisme davant l’embranzida del moviment obrer. Castellote ho va fer en l’àmbit intern, amb la reorganització i aprovació dels nous estatuts del Seminari, la constitució del Consell Diocesà i la creació de centres catequístics, però sobretot en l’àmbit seglar. El 1897 creà a Menorca la Lliga de les Pregàries, impulsà l’activitat de les Conferències de Sant Vicent de Paül. A Maó fundà el Centre de Cavallers de Santa Eulàlia, les Senyores de Nostra Senyora del Carme i l’associació de Sant Francesc de Regis. Una altra fita important fou la fundació de les acadèmies de Sant Estanislau de Kostka a Maó i Alaior i, sobretot, l’esforç per a la instal·lació dels salesians a Ciutadella. A tota l’illa impulsà el creixement de l’Associació de Propagació de la Fe i de l’Adoració Nocturna (1899). En un àmbit més social, per contrarestar el creixement del sindicalisme de classe, revitalitzà un defallit Círculo Católico de Ciutadella i creà el Centre Agrícola de Ciutadella, amb mutualitat i caixa d’estalvis entre d’altres. Un dels fets més recordats fou l’organització de la primera peregrinació menorquina a Roma, amb uns dos-cents participants, amb motiu de l’Any Sant de 1901.
Castellote fou destinat a la diòcesi de Jaén el 16 de desembre de 1901 per ocupar el lloc de Victoriano Guisasola, que havia pres possessió de la de Madrid-Alcalá. Hi exercí cinc anys d’episcopat, fins el desembre de 1906, quan morí mentre s’acomiadava dels fidels en una celebració abans de marxar a l’arquebisbat de Sevilla.
