Hi ha una manera ràpida de posar en perill Sant Joan: convertir-la en un producte. No en una festa, sinó en un reclam. Un missatge que corre per xarxes i boca-orella que convida als joves de fora a venir a fer excessos, a perdre el control, a beure fins tard i a omplir discoteques. Aquest “mercadeig” de Sant Joan, com si fos un pack d’oci nocturn, no només desfigura la celebració sinó com hem vist l’any passat en multiplica els riscos i en reparteix el cost entre els qui menys en gaudim.
Perquè el preu no el paga la publicitat. El paga, en primer lloc, el nucli antic. Els residents conviuen amb renous i música masa alta fins a la matinada, amb carrers col·lapsats, amb miccions i vòmits a portals i amb una sensació d’invasió que s’ha normalitzat massa per als que treuren un profit econòmic.
La festa, que era orgull de la nostra ciutat, ara esdevé una prova de resistència per a qui hi viu tot l’any. I això és una línia vermella que s’han passat massa vegades, perquè una ciutat que expulsa el descans dels seus veïns acaba expulsant també el seu sentit de pertinença.
Però el problema ja no s’atura a dins el nucli antic o el nucli urbà. La pressió es desplaça cap a les urbanitzacions, on prolifera una festa paral·lela amb trobades massives a apartaments i xalets, música, alcohol, descontrol, robatoris, quema de contenidors, fems i un esquema conegut, més dispers, però no menys intens, que afecta residents i turistes que cerecaven tranquil·litat. És una cara cada vegada més visible, però igualment corrosiva, d’un Sant Joan fragmentat en una ciutat que celebra i, alhora, una perifèria que pateix les conseqüències d’un oci desbocat.
Els botellots són ja part d’aquest nou paisatge, sí, però no poden ser el relat principal. Quan es permet que Sant Joan s’associï a l’excés, s’alimenta una espiral amb més gent hi ve a cercar això mateix, més incidents, més tensió, més mesures, més crispació. I, al final, una festa més vigilada, més conflictiva i menys lliure. “Hem perdut es nostro Sant Joan hem sentit a dir a més d’un ciutadellenc i ciutadellenca”.
La solució no és demonitzar, sinó ordenar. Demanar la màxima col·laboració dels locals d’oci nocturn, dotar de més efectius de control sobre el consum a la via pública i als apartaments llogats a les urbanitzacions on es fan festes tota la nit i una protecció real del dret a viure i descansar.
Sant Joan només té futur si es deixa clar què és i què no és. El que volem i el que no volem. Si la venem com una festa paral·lela d’excessos, acabarem perdent sa festa. I, amb ella, una part de noltros mateixos.
