Permeteu-me que comenci la ressenya d’aquesta setmana amb dues explicacions prèvies.
En primer lloc, cal saber que s’anomena hipòxia a la manca de subministrament adequat d’oxigen; així mateix, en natació és una tècnica d’entrenament i fins i tot la base de l’apnea com a modalitat d’esport extrem.
La segona consideració és de caràcter més personal. He llegit diversos assajos de Raül Romeva, però només, fins ara, una de les seves obres de ficció, Pont de cendra, que vaig ressenyar en aquesta mateixa secció.
No és d’estranyar, llavors, que m’hagi abocat a la lectura d’Hipòxia amb curiositat i il·lusió, i us he de dir que les meves expectatives s’han satisfet amb escreix. Una novel·la breu d’una enorme profunditat i subtilesa.
Tanmateix, és hora de fer cinc cèntims de l’argument.
Des de petit, en Blue troba a l’aigua un refugi. Neda per respirar, resistir, desaparèixer. I mentre el cos aprèn a suportar la privació d’oxigen, la ment s’enfronta a una altra mancança, la del món que no entén la diferència.
Hipòxia m’ha endinsat en un món absolutament desconegut i, malgrat que sempre he estat refractari a qualsevol mena d’esport, m’ha impactat d’allò més. No hi pot haver millor exemple del poder de la literatura, de la bona literatura.
Perquè, de fet, la novel·la arranca com una colpidora història d’amor i de pèrdua, dos sentiments que no accepten ser encotillats, dos sentiments que van més enllà d’estereotipades definicions. Romeva aconsegueix fer-nos-els viure amb tota la seva extensa dimensió.
“La seva absència és com un forat que no es pot omplir, una ombra persistent que m’acompanya en cada moment.”
Si més no, aquest no és l’únic fil de l’ordit, n’hi ha molts més que s’entrellacen en un teixit força trasbalsador. Així ens parla de conviure amb el dolor, del valor de la superació personal, del dret a la diferència, de sacrifici, de projectes compartits, de la descoberta de la pròpia identitat, de reptes científics, del parany que pot suposar tenir el triomf com a única fita…
“Cada comentari, cada crítica, em sembla una peça més en el trencaclosques d’una societat obsessionada amb l’èxit de cara a la galeria.”
Potser el que més m’ha impressionat és com amb una afinada precisió en el llenguatge l’autor traça un relat en què un pregon lirisme es combina amb tot un seguit de descripcions i reflexions que ens immergeixen -mai tan ben dit- dins un oceà d’emocions.
Per altra part, una subterrània tensió recorre la novel·la. De qualque manera, que no sé com especificar, ens sentim identificats amb en Blue. Les seves braçades són les nostres, compartim les angoixes, els dubtes, el patiment… Per molt lluny que estiguem de les seves vivències, en una circumstància o l’altra hem compartit el seu pensament:
“Això em fa entendre que aquest món no perdona.”
No voldria desvelar la trama més del que és necessari, però si cal que faci un apunt final. Hipòxia també és una novel·la decididament reivindicativa. Trencar amb el que està establert, gosar ser el primer, atrevir-se a innovar… són valors que, malgrat la incomprensió, s’han de reclamar. L’atleta Dick Fosbury com a paradigma.
No puc allargar-me gaire més. Només cal afegir que hi ha novel·les que van més enllà del que se’ns narra per obligar-nos a repensar les nostres pròpies passes. Hipòxia n’és una. No deixeu de llegir-la.
