No record exactament l’any que vaig anar a Paris per visitar per primera vegada el museu del Louvre. Però si record la gentada que hi havia i la cua interminable que vaig haver de fer per arribar a veure el famós quadre de La Mona Lisa, conegut com la Gioconda, l’obra considerada mestre de Leonardo da Vinci, un oli sobre taula de fusta d’àlber pintat entre 1503 i 1515. Cada any el visiten uns sis milions de persones. Probablement el quadre de la Gioconda, fou adquirit pel rei de França, Francesc I (1494-1547)
Es tracta d’un retrat de Florentina Lisa Gherardini, comanat pel seu espòs Francesco del Giocondo, mercader de teles florentí. Ella només tenia quinze anys quan es va casar amb ell, que ja era un home gran. Tingueren sis fills.
La identitat d’aquella dona pintada fou durant molts d’anys discutida, però al segle XXI, Lisa Gherardini ha sigut definitivament identificada com la model que emprà en Leonardo da Vinci. Aquesta obra pictòrica va esdevenir al final del segle XX una icona mundial, utilitzada en altres tres-centes pintures i en uns dos mil espots publicitaris.
El mes d’agost de l’any 1911 un vidrier italià va sostreure el quadre del museu perquè considerava que havia d’estar al seu país d’origen. Es va recuperar al 1913 i aleshores, l’obra es va fer més famosa pel fet de la mediatització d’aquest robatori. Inclús Pablo Picasso i el poeta Guillaume Apollinaire es varen veure involucrats en el cas, per sospita de la seva participació en els fets; tot i que finalment quedaren exculpats. Fou tot plegat una aventura rocambolesca.
Malgrat el realisme corprenent d’aquella pintura famosa per l’enigmàtic somriure d’aquella senyora i l’aplicació de la tècnica del sfumato (difuminat), vaig quedar molt decebuda a la vista de les seves petites dimensions i la vaig trobar fada i avorrida. Va escapar-me un comentari com ara. –“Tanta cua per veure el que es considera el quadre més cèlebre del món? Per a mi no em sembla el millor.“ Un senyor que tenia devora va aplaudir la meva opinió. He de dir que em va reconfortar perquè no som una entesa en art i no som capaç d’apreciar el valor d’una creació. Només em regeixo per l’efecte que em produeix la visió d’una obra pictòrica que ha de ser com la poesia que m’agrada, la que m’arriba al cor i pot ésser clàssica, contemporània, impressionista, expressionista, simbolista, etc.
Pens que l’art és cent per cent subjectiu i he de dir que tenc un gust bastant bàsic, al contrari d’un amic meu esnob que braveja d’ésser un entès. Crec que li serveix per distingir-se i afirmar la seva superioritat en els seus gustos, menyspreant tot el que és simple i popular. Record que quan li vaig dir que el quadre de la Gioconda m’havia decebut no s’ho podia creure. Jo simplement li vaig contestar que totes les opinions són respectables, perquè com diu el proverbi: “sobre gustos i colors no hi ha res escrit”.
