Itziar Lecea/Ciutadella – BRDGS, tot i semblar mal de pronunciar, és una arrel molt menorquina: Pons. El Pons que anglificat es converteix en ponts i els ponts passen a ser “bridges” o BRDGS. Ell és el creador d’aquest nou projecte musical menorquí que, confessa, neix de la manca de mitjans, del retorn a la guitarra després d’anys de silenci i d’una necessitat íntima d’expressar-se. Entre el folk, la psicodèlia i un imaginari còsmic cada cop més present, BRDGS esdevé un espai de comunicació honesta, vulnerable i conscient.
Recercant a la memòria
Hi ha projectes musicals que neixen d’una ambició clara, gairebé estratègica. I n’hi ha d’altres que apareixen quan tot allò que sobrava ja ha caigut. BRDGS, el projecte personal de Joan Pons Moll, pertany inequívocament a aquesta segona categoria. No és el resultat d’un pla ni d’una decisió calculada, sinó d’un gest íntim i gairebé silenciós: recuperar unes cançons perquè no es perdessin. “La forma ha informat la causa”, explica amb naturalitat. Normalment, diu, un músic té una idea i adapta els mitjans per dur-la a terme. En el seu cas va passar exactament el contrari. No hi havia grup, ni infraestructura, ni habilitats de producció. Tampoc no hi havia una voluntat explícita de començar un projecte nou. Només hi havia una guitarra, una veu i la necessitat de tornar a tocar.
Tot comença a finals del 2023, una data que ell mateix defineix com a simbòlica. Feia aproximadament cinc anys que no interpretava alguns dels temes que havia escrit en etapes anteriors, vinculades a antics grups o a projectes ja desapareguts. Cançons que havien quedat enterrades sota la vida quotidiana, la feina i un silenci llarg. “Volia gravar-les perquè no es perdessin”, diu. “Res més que això”. El punt de partida és humil, gairebé domèstic: tornar a agafar la guitarra, seure i escoltar-se. Però d’aquell exercici de memòria comencen a sortir coses noves. Cançons acústiques, lentes, íntimes, que no responien a cap pla previ. “No sé d’on surten. No era una decisió estètica conscient. Jo volia fer-ho acústic, però també em vaig trobar fent-ho tot sol”.
Aquest “fer-ho sol” no és un manifest romàntic ni una posició ideològica, sinó una realitat pràctica. No hi havia mitjans, ni banda, ni recursos. La solució va ser tan simple com radical: despullar les cançons fins a l’os. “Pelat. Guitarra i veu. I a passar-ho bé”.
Abans de BRDGS: errors, grups i una cançó que sobreviu
Per entendre BRDGS cal mirar enrere. Molt enrere. A finals dels anys 2000, quan Joan Pons Moll començava a gravar cançons pel seu compte sense saber gaire bé què estava fent. Amb el temps va començar a escoltar sons més senzills, més folk, i va voler provar-ho. Va muntar un grup, Vegetarian Zombie, i va viure una etapa completament diferent de l’actual. Aquelles cançons estaven pensades per a un grup elèctric, amb ganes d’ocupar escenari, de fer-se notar. “Era una altra època, un altre caràcter. Fins i tot una altra actitud vital”.
D’aquell univers només ha sobreviscut una cançó: Coming Home. Ja llavors, diu, era una raresa dins el conjunt. Una peça que no acabava d’encaixar, però que ha resistit el pas del temps i les transformacions personals. La resta va quedar enrere.
L’anglès com a escut i espai mental
Un dels trets més constants de BRDGS és la llengua. Les cançons són en anglès, però no per una decisió estètica ni per una voluntat de projecció internacional. És una qüestió emocional. “Les lletres sempre han estat una petita teràpia”, explica. “Dir coses que no dic a ningú”. Fer-ho en anglès crea una distància. Un escut. “Ho amoll, però no és tan públic. La majoria de gent no ho acaba d’entendre del tot”. Cantar en català o en castellà no li surt natural, tot i que li agradaria. “Ojalà pogués, però no em surt. No és una decisió racional”.
L’anglès es converteix així en un espai mental propi, gairebé privat. Un lloc on pot parlar de sentiments, fragilitats i pors sense sentir-se completament exposat. No és una estratègia: és una necessitat. I d’aquesta necessitat surten els dos discs que ja té publicats a plataformes digitals baix el segell de BRDGS.
El primer, The Great Silence, recull el primer any de gravacions. És un disc curt, cru, amb una sonoritat diferent, gairebé de prova. “Tenia menys experiència, i això se sent”, reconeix. Però també és el disc més directament lligat al retorn, a la necessitat de tornar a tocar després d’anys de silenci. El segon disc, Fractals, correspon al segon any de feina i marca un salt clar, tant sonor com conceptual. “És un disc molt psicodèlic”, diu amb satisfacció. El títol no és casual: li agrada perquè no és una paraula habitual i perquè remet a estructures que es repeteixen, a patrons invisibles, a la idea que el tot es reflecteix en les parts.“És un exercici d’autoconeixement”, explica. “Entendre que ets una peça petita dins un engranatge enorme i inexplicable”.
Crear sense solfeig, però no sense consciència
No hi ha formació acadèmica darrere BRDGS. Ni solfeig, ni teoria musical. “Zero”, diu rient. I lluny de lamentar-ho, ho reivindica. A la seva feina quotidiana és meticulós, ordenat, estructurat. A la música busca justament el contrari. “Aquí m’agrada fer el que em dona la gana”. Hi ha una actitud gairebé punk en aquesta manera de crear, però no és despreocupació. Hi ha inquietud. I sobretot, consciència. “Si no comuniques, hi ha un problema”. Aquí apareix una de les reflexions centrals del projecte: la relació entre l’artista i qui escolta.
Una de les cançons més representatives de BRDGS és Stars. Una peça que parla obertament de salut mental, però ho fa a través d’imatges còsmiques. Plorar a la dutxa mentre, en algun lloc de l’univers, una estrella mor. “Importa realment la meva lluita quan hi ha estrelles explotant?”, es pregunta la lletra. La imatge és tan concreta com devastadora. I, paradoxalment, universal. No hi ha voluntat de representar ningú. “Ho trec perquè jo ho necessito treure”. Però la gent s’hi veu reflectida.
A partir d’aquí, l’imaginari còsmic va apareixent de manera orgànica: visuals, pòsters, astronautes, fons espacials. D’aquesta manera es van presentar al darrer concert que van donar, el passat mes de gener, als Cinemes Moix Negre. El van acompanyar les peces clau de BRDGS que han fet créixer el projecte: Fel Almagro, Dani Febrer, Dani Benejam, Bea Álvarez, els germans Carme i Joan Taltavull i Javi Moreno.
Deixar una petjada i deixar anar
Quan se li pregunta per la necessitat última de crear, la resposta és clara. “Creem per deixar una petjada”. Perquè sabem que morirem. I perquè el que fem és el que queda. Però un cop la cançó està acabada, l’amolla. “Ja no és meva. És un ésser viu”. Per això també defensa que les cançons siguin lliures. Un cop surten, ja no pertanyen a ningú més que a qui les escolta.
El projecte acaba etiquetat —gairebé per sorpresa durant aquesta conversa— com a Cosmic Folk. Musicalment, les influències són clares: els setanta. Harmonies vocals, folk, psicodèlia, una manera d’entendre la música com a experiència més que com a producte. No és una música habitual en l’escena local, i quan li demanen què fa, costa explicar-ho. Però tampoc li preocupa gaire.
Ara, amb més de vint cançons escrites, dos discos publicats i nous temes en camí, BRDGS continua avançant sense presses ni full de ruta. Amb una idea molt clara: crear des de l’honestedat, escoltar, comunicar i passar-ho bé mentre es fa camí.
