Dorm amb sa finestra oberta; suvora jo, sa fondalada dins es llit que deixa sa teva absència, polida i dolorosa.
No hi ha silenci: hi ha màstils. Es freguen entre ells com copes que brinden dins sa fosca; una música lleu, metàl·lica, instrumental, plena de matisos dins sa seva monotonia, que només entén qui viu as port. M’imagin que quan era romà, quan se deia Iamona, no eren màstils allò que sonava sinó rems: fusta entrant dins s’aigua, braços cansats empenyent es Mediterrani cap endins i esbfuferades marineres.
Visc a s’altra banda des port i cada vegada que a través es pont de ferro tenc sa sensació insòlita de canviar de continent, de travessar es Mediterrani sencer. M’arriba s’aire salat, sa brisa, s’olor de motor vell i d’algues calentes.
M’assec amb un llibre davall sa enorme figuera des pati de Samarador, quan encara era es Cafè Balear i semblava tancat per sempre. Allà vaig aprendre què era sortir a sopar, sa cerimònia de sentir-se gran as Cafè Balear que sa meva àvia anomenava es Corte Inglés, amb ses paradetes hippies, ses granotes de llenya que cantaven quan les raspava un palet, es pareos amb màndales com banderes d’un altre país, olor de cuir i encens, olor d’estiu i d’adolescència, d’innocència, de capvespres de xafogor i de 57.
Enseny als meus fills ses arts de sa pesca: un pal, un sedal invisible i una agulla torta com a punta de llança. Es meu fill petit ordena sa seva capseta de pesca, coixinet d’agulles i alzinar imaginari.
Es port és estret i allargat, una ferida tranquil·la dins sa roca. Ses coves s’amaguen dins ses parets del fons, segur que hi amaguen tresors perpetus, vitalicis.
Vaig a berenar al Tritón i sa cambrera me regala cada matí un somriure que no sé explicar. Desafia cada dia ses normes d’urbanitat deixant passar es clients encara amb es tancament posat. Encara no ha arribat es Diari de Menorca i encara no som dijous, quan arriba El Iris. Tal vegada es secret des port és precisament açò: que és inexplicable, inefable.
Arriben es barcos. La Valldemossa entra a poc a poc, quasi amb timidesa; no fa falta tocar sa botzina. Mai sabré distingir ses potes des braços de ses llagostes, ni tan sols es fillet gran i roig, en Joan, es pescador, m’ho sap explicar.
Des de casa veig l’skyline de sa ciutat: s’ajuntament, la catedral —de mar i de pedra— retallada contra sa llum blanquíssima. Despertar prest és un luxe humil. S’aigua encara adormida, s’aire fresc, sa marca des teu cos dins es llit com si acabassis d’aixecar-te i arribàs s’olor de cafè i de pa torrat.
Aquest port és refugi i node, rada infantil, recer contra sa tramuntana. Per aquí entraven vi, oli i cereal quan el món encara era romà i s’horitzó prometia altres terres. S’aigua no és turquesa, però és, sobretot, transparent; se veu es fons com si es mar i es peixos jugassin a picotejar es tros de pa embolicat amb s’ham i a treure a ballar sa veleta.
Sa rissaga arriba com una respiració estranya: puja s’escuma, baixa sa calma. A ses murades hi creix sa taperera, aferrada a una engruna de terra, un miracle mínim sostengut només per sal i vent. Marees que acompanyen sa lluna sense saber per què.
Al fons es Nàutic sembla un transatlàntic quiet, brutalista, amb ses millors vistes. Més enllà, es Castell de Sant Nicolau observa sense parpellejar s’arribada des barcos, es velams i altres banderes. Es port sencer sembla un escenari: hi entren romans, anglesos, francesos… i ara turistes amb calçons curts i xancletes, com si sa història s’hagués relaxat per fi, molt d’escot damunt sa pell vellutada.
Hi ha gelats que tenen un gust lleugerament salat. Hi ha nits que es jazz surt per una porta oberta i se mescla amb s’aigua. Sa nit és plena de músiques llatines i d’esbufecs de desig.
Es port que més estim és es que sembla inventat: dibuixat per un fillet, amb barcos blancs com closques d’ou i un sol enorme a sa cantonada des paper; o un crepuscle de formes i colors impossibles, al fons sa silueta de s’illa gran.
No tenc pressa. Mai en tenc aquí. Me despert. Per un instant crec veure una sirena ocupant es buit des llit. Torn a tancar ets ulls. Es port palpita com sang freda de sargantana negra de s’illa.
I quan clareja del tot, quan es primer barco romp s’espill de s’aigua i sa renou des màstils se converteix altra vegada en vida, entenc per fi es secret: es Mediterrani no entra dins sa ciutat: sa ciutat sura dins ell.
I llavors me ric —tot sol— perquè fa anys que creia que vivia a s’altra banda des port, quan en realitat es port era es que vivia a s’altra banda de mi.
