Dos crims. Dues investigacions. Una sola persona.
Aquest inicial comentari telegràfic és només perquè us faceu una idea de l’originalitat del plantejament. Ho acabareu d’entendre amb la sinopsi de l’argument. Passius, d’Ester Sureda.
Un atemptat ha sacsejat un cèntric hotel de Barcelona i la vida de la sotsinspectora Serra. El seu marit ha mort a causa de l’explosió i, amb només vint-i-quatre setmanes de gestació, li han hagut de fer una cesària d’urgència per salvar el nadó. Mentre la seva filla és encara a la incubadora es reincorpora a la comissaria dels Mossos d’Esquadra.
El seu retorn apressat aixeca recels i és destinada al departament de Passius, on dormen els casos sense resoldre. Allí recupera un expedient que fa més de deu anys que acumula pols. I mentre desenterra el passat, sospita que les causes de l’atemptat que va patir no són tan clares com podria semblar…
Potser el que més m’ha sobtat de la novel·la és que, malgrat la complexitat de la trama, el ritme és gairebé trepidant. Entrevistes, contactes, reculls de documentació, consultes a bases de dades… En definitiva, anades i tornades que se succeeixen acceleradament. Tot i això, la narració no t’aclapara ni deixa cap fil sense lligar. Anam avançant en la història, talment com la protagonista, a les palpentes, topant amb carrerons sense sortida, esmicolant fins a la més petita engruna.
“… quan sembla que avança, tot s’atura de nou.”
I això, que si no estigués tan ben travat, podria suposar una enorme confusió, en realitat resulta que aporta versemblança. La inspectora Serra no és cap superheroïna ni té poders especials. Senzillament, treballa i treballa, s’entesta a trobar noves vies, no es dona per vençuda…
I ves per on aquesta intensa implicació en la seva tasca s’ajusta com un guant a la dramàtica situació personal que està vivint. Un altre aspecte que afegeix credibilitat a la història.
“No vol mostrar al món cap signe de debilitat, perquè la seva única opció és continuar endavant i tornar a ser ella com més aviat millor.”
Perquè si per una part, com ja he dit, Passius se centra en la doble investigació de la sotsinspectora Serra, no és menys cert que el retrat que se’ns fa d’ella és d’una profunditat psicològica gairebé sorprenent. No se’ns amaguen les seves febleses, se’ns mostren sense vels pietosos les seves errades, les seves nafres i, fins i tot, els moments en què sembla perdre el nord. Això sí, també és palès el seu coratge a l’hora d’enfrontar-se a la maquinària burocràtica. En aquest sentit, ens capbussam dins una allau de procediments administratius que potser són raonables i necessaris, però que la intriga ens el fa percebre com a absolutament desesperants.
Però, si més no, aquí l’hi podem trobar una contradicció íntima tan lògica com colpidora. Mentre fa mans i mànigues per resoldre els casos criminals en què està immergida li és molt difícil assumir la crua realitat d’una filla acabada de néixer que necessita cura i atenció. La sotsinspectora és humana.
No aniré més enllà. Seria imperdonable desvelar qualsevol detall del desenllaç. Només puc afegir, per concloure, que Passius és certament una bona novel·la negra i que com a tal no defuig una dura i realista crítica social. En definitiva, que gaudireu en llegir-la.
