He escrit moltes vegades que els menorquins, per primera vegada en la història, ens hem començat a contar des de dins i, per tant, a través de la nostra pròpia veu mítica. Encara que sigui així gràcies a l’auge imparable de la narrativa menorquina contemporània, amb el mascaró de proa de Pau Faner, sempre és interessant confrontar aquesta visió interna normalitzadora amb la visió exterior que s’ha tingut al llarg de la història dels illencs i d’aquesta illa cobejada i ignorada a parts iguals que és Menorca. Què us sembla més útil i enriquidor a l’hora de conèixer un territori, una ciutat, una illa, un país? La visió interna? O la visió externa? Ens agrada més la visió, per exemple, d’Irlanda a través de la ploma de James Joyce o de Juli César? Ens resultarà més interessant la visió sobre Anglaterra de William Shakespeare o de Javier Marías? Ens resultarà més gratificant la visió de l’Àfrica de Wole Soyinka o d’Isak Dinesen? Si m’obliguessin a triar em decantaria sempre pels primers. Ara, si em deixessin fer variacions em decantaria per la fusió de tots dos grups. En aquest sentit ha estat molt important la figura de l’escriptor neerlandès Cees Nooteboom (La Haia, 1933 – Sant Lluís, 2026) que, des de feia més de seixanta anys tenia casa a Menorca i que ha mort aquest passat 11 de febrer a Sant Lluís. Donava una visió, a vegades ingènua, a vegades precisa, sempre interessant, original i inèdita, de l’illa que l’havia acollit i que l’havia adoptat amb la veneració, discreció i hospitalitat habitual que acostumen els illencs. Ens va descobrir a través dels seus llibres racons que tots els menorquins coneixem però als quals va donar un nom que els van treure de l’atmosfera costumista i tòpica com són, per exemple, els punts extrems que va desplegar amb el seu estil elegant i distant a Los zorros vienen de noche tot referint-se al paisatge majestàtic i desolat, assotat pel vent, amb els seus bufadors infernals, les barraques de pedra i les parets interminables, el far, i les perilloses costes repletes de naufragis de Punta Nati. Quan el llegies pensaves: és açò, com no ho havia descobert abans? I és que la fusió entre la visió interna i la visió externa, més pura, sense prejudicis heretats fa créixer el paisatge limitat de les illes petites i crea un broll d’una violència inusitada que es pot percebre a la resta del món o, per dir-ho en llenguatge literari, que pot ser entès per un lector universal que és el que perseguim tots els escriptors. Publicava les seves novel·les traduïdes al català a l’editorial Bromera i, per tant, vam compartir editorial i amistats comunes. Anava a sopar quasi cada setmana al restaurant que la meva cosina Pilar Pons tenia en aquest entramat de fites municipals i camins que hi ha entre Maó, Sant Lluís, Sant Climent i Llucmaçanes que es deia Sa Vinya. Va llegir La casa de gel (Bromera, 2010) i ens vam comunicar diverses vegades a través del correu electrònic sense mai trobar un moment per tal que na Pilar ens presentés. Amics neerlandesos l’anaven a veure de tant en tant i el fotògraf Frans Lindsen, un altre holandès errant que va trobar un port franc a l’illa, en concret a Ferreries, ens explicaven com es pronunciava el seu nom: Kés Nótebom. Lluvia roja, 533 días també són llibres que rallaven del nostre territori comú. Na Pilar va morir fa uns anys -massa jove- i ara ho ha fet en Cees. Quan un estranger calça avarques i aprecia el nostre menjar ho deixa de ser, estranger, i passa a ser per sempre menorquí.
