Bep Al·lès/Ciutadella – Quan avui pensem en el cinema rodat a Menorca, sovint recordam produccions recents o projectes documentals que aprofiten la bellesa del paisatge. Però pocs saben —o molts ja ho havien oblidat— que ara fa 75 anys, el 3 de febrer de 1951 s’estrena la pel·licula a Barcelona, Ciutadella es va convertir en escenari cinematogràfic d’una pel·lícula que va despertar una enorme expectació: El final de una leyenda, basada en una novel·la de l’escriptor Àngel Ruiz i Pablo. El projecte, dirigit per Ricardo Gascón i protagonitzat per figures destacades del cinema espanyol del moment, fou seguit de prop per la ciutadania i per la premsa local, al llarg del novembre de 1950 quant va ser rodada.
Una de les cròniques més valuoses que conservam sobre aquell rodatge és la que publicà el Setmanari El Iris el 25 de novembre de 1950, signada pel llavonces cap de redacció i futur director, Guillem Florit Piedrabuena. El text, recuperat avui com a testimoni d’una època i d’un moment especialment viu per al poble, recull converses amb el director i amb alguns dels actors protagonistes, com César Bravo, Rafael Calvo i Carmen Rey, la jove debutant. Gràcies a aquella peça periodística podem reconstruir l’ambient, les emocions i les històries humanes que hi havia darrere les càmeres.
Un rodatge que va commocionar la ciutat
Segons explicava Florit Piedrabuena, feia tres anys que Ricardo Gascón, un director amb experiència i prestigi, havia concebut la idea de rodar El final de una leyenda inspirada en un text d’Àngel Ruiz i Pablo, a Menorca. L’interès pel relat, un drama romàntic i històric de to sentimental, i sobretot la singularitat dels paisatges ciutadellencs, havien seduït el cineasta. Gascón, que arribà a l’illa envoltat d’un equip tècnic molt complet, destacava en l’entrevista que el projecte havia crescut de manera sorprenent: “Cada dia nidifica en mi el propósito de superarme”, deia al periodista, convençut que aquella pel·lícula significaria un pas endavant en la seva carrera.
La presència d’un equip de cinema als carrers de Ciutadella, en plena postguerra i en un moment en què l’activitat cultural era limitada, representà una novetat excitant. Centenars de persones s’acostaven a les localitzacions per observar els actors, les càmeres i els tècnics. L’ambient era pròxim al d’un esdeveniment social; molts ciutadellencs comentaven les escenes, identificaven espais coneguts i fins i tot ajudaven quan podien. Segons el testimoni de Florit, el rodatge va ser un autèntic fenomen popular.
Ricardo Gascón: la visió del director
Al seu diàleg amb El Iris, el director confessava que el guió de El final de una leyenda basat en una obra de Ruiz i Pablo, havia passat per diverses versions. N’havia parlat amb el guionista Fernando Díaz de Mendoza, i junts havien pol·lit la història fins a donar-li la força dramàtica que apareix en el film. Gascón destacava també la disciplina de l’equip, el respecte del públic menorquí i la bellesa dels espais triats per filmar.
Una de les anècdotes que recollia la crònica és la sorpresa del director en descobrir la gran quantitat de menors que s’apropaven al rodatge, fascinats pel cinema. Aquell interès espontani convertí molts infants en petits col·laboradors improvisats i en espectadors privilegiats.
Gascón, conscient de la repercussió que podia tenir una filmació en una comunitat petita, agraïa constantment el suport i la col·laboració local. “Lo que más me ha sorprendido es la nobleza de la gente de esta tierra”, afirmava, destacant el tracte cordial que havia rebut.
César Bravo: un protagonista que es rendeix a Menorca
Un altre dels testimonis recollits per Florit Piedrabuena és el de César Bravo, un actor que ja gaudia de certa popularitat. El protagonista assegurava que mai no havia treballat en un ambient tan agradable: “Esto es vida”, afirmava, encantat amb el ritme de feina, el paisatge i el contacte amb la gent.
Bravo explicava que les escenes a Ciutadella li havien permès experimentar una forma d’interpretació més naturalista, íntima i emotiva. S’havia sentit inspirat pels carrers empedrats, pels casals antics i per la serenor que transmetia la ciutat. També mostrava la seva admiració per la novel debutant, Carmen Rey, a qui considerava una actriu prometedora.
Un detall simpàtic que recull la crònica és l’allau de cartes de fans que l’actor rebia a l’hotel on s’allotjava. Segons ell mateix, era gairebé impossible respondre-les totes.
Rafael Calvo: professionalitat i ironia
El veterà Rafael Calvo, una de les veus més respectades del cinema i el teatre espanyol, també parlava amb El Iris. Amb to irònic, explicava que la feina de l’actor sempre és “correr, besar, disparar y sufrir”, però que en aquell rodatge ho estava gaudint especialment. Admirava la professionalitat de Gascón i la camaraderia entre actors i tècnics.
Calvo dedicava unes paraules afectuoses a Ciutadella, destacant tant la bellesa arquitectònica com la qualitat humana dels habitants. Recordava especialment les visites d’un grup de fillets que insistien a veure com actuava i que sovint li demanaven firmes i anècdotes.
Carmen Rey: la debutant que va captivar el públic
El cas de Carmen Rey és probablement el més entranyable. Era una jove actriu que feia el seu primer paper protagonista i que, segons Florit, s’havia guanyat el cor de la ciutat. Molts ciutadellencs comentaven la seva elegància, la seva simpatia i la naturalitat amb què afrontava els reptes del rodatge.
En l’entrevista, Rey explicava que Menorca li havia proporcionat un espai ideal per a començar la seva carrera: tranquil, inspirador i carregat de bellesa. També agraïa el suport del públic local, que la tractava “como a una hija”.
Un llegat que perdura 75 anys després
Ara que es compleixen tres quarts de segle d’aquell rodatge, rellegir la crònica de Guillem Florit Piedrabuena no només ens permet recordar una pel·lícula, sinó també un moment de comunitat, d’il·lusió i de connexió amb el món exterior. Per a la Ciutadella de 1950, El final de una leyenda fou un esdeveniment que trencava la rutina, que despertava curiositat i que feia sentir el poble part d’alguna cosa gran.
El cinema, com a art i com a experiència compartida, té aquesta capacitat d’unir persones i generar records col·lectius. Molts dels que eren infants aleshores encara recorden l’emoció de veure càmeres, focus i actors al carrer. Altres ho han sentit contar als seus pares o padrins, mantenint viu el relat.
Recuperar aquella història 75 anys després no només és un exercici de memòria cultural, sinó també una celebració del paper que El Iris i periodistes com Guillem Florit han tingut en conservar el nostre patrimoni. Sense la seva crònica, avui en sabríem molts menys detalls.
El final de una leyenda potser no és la pel·lícula més coneguda de la història del cinema espanyol, però per a Ciutadella sempre serà un títol especial: el record d’aquell moment en què el setè art va arribar a la ciutat i la va fer protagonista.
