S’illa ha dit no als aranzels. Ni t’hi molestis, Donald Trump, s’aeroport és massa petit per a s’Air Force One.
Per decret de la UNESCO i carta pastoral del bisbe -firmada, diuen, amb tinta de sal- s’illa es va declarar reserva: de la biosfera, des goig vigilat, de s’amor a la mar i a sa terra. Santificada, senyalitzada, amorosament protegida des mal gust i de s’aglomeració, lliure d’autopistes i escueta d’arcens.
Ses cales semblen temples: catedrals obertes a la mar.
Ses cases, de jugueta. Es patis, horts. Coques rosses a la fresca en els llargs capvespre d’estiu en què no bufa cap des set vents.
Al nord, sa pedra s’arrecull en coves obertes damunt es penya-segat. Al sud, s’arena reposa i brilla.
S’illa no posa condicions, però exigeix compromís.
Ja no accepta qui arriba com qui entra en uns grans magatzems d’experiències en orientació retrat des mòbil.
Menorca ha après. En realitat, sempre ho va saber i va posar aranzel als maons fins que s’acabàs es marès il·limitat.
Potser Groenlàndia tengui milions de quilòmetres de silenci continu. Potser es pugui permetre no mirar qui arriba.
Aquí no. Aquí cada metre compta.
Cada sender recorda.
Es Camí de Cavalls envolta s’illa com una memòria que rodeja i insisteix.
Un podria clavar un obelisc en es centre -alt, solemne, perfectament inútil- i, així i tot, no aconseguiria mesurar allò que està canviant. Perquè allò que es transforma no surt als mapes.
És es gest.
És sa paciència.
És aquesta manera nova de mirar de reüll, com qui encara obre sa porta… però ja no del tot.
Es tritó ho sap.
Hi ha territoris que moren d’abandó.
I n’hi ha que defensen sa seva insularitat.
Ses platges han estat posades en observació. Se limiten, se contenen, se protegeixen d’elles mateixes com animals mansos que van aprendre massa tard es preu de sa bellesa. Es paisatge, que abans respirava tot sol, ara respira amb normativa.
I llavors apareix Groenlàndia, enorme, desproporcionada, gairebé indecent en sa seva escala, com si qualcú hagués confós sa mida des món en dibuixar-la, un orat cartògraf.
Comparar-les és absurd: és asseure a dialogar un glaciar amb sa vorera de la mar.
Més de dos milions de quilòmetres quadrats davant set-cents.
Un continent disfressat d’illa davant una illa que cap dins sa palma d’una mà, dins un cor que batega.
Però ses xifres, quan s’alineen, revelen sa veritat.
Sa gegant tot just reuneix un grapat d’habitants, mentre sa petita en té sempre el doble, i batega plena d’estius, converses i bicicletes. Sa proporció es torna irònica: sa immensa xiuxiueja; sa mesurada transpira.
Groenlàndia pertany a sa soledat estructural des planeta.
Aquesta illa, a sa Mediterrània que insisteix a conviure, a celebrar Sant Antoni, sa Quaresma i es Darrer Dimarts, reservant s’esclat per Sant Joan.
Es paisatge sembla xiuxiuejar-ho:
no més fotocòpies,
no més sunsets de catàleg,
no més experiències fake,
Només llibertat, bellesa, gratitud.
Groenlàndia és Àrtic pur. No fa fred: fa gel. Es calendari obeeix a sa llum com un animal antic. Si es gel es fon —i es món sap que pot passar— la mar pujarà i ses costes des planeta aprendran humilitat. Aquí es gel potser només l’han vist es centenaris d’Es Migjorn, i només existeix en forma de granissat dins sa pomada.
Aquí s’amenaça és una altra.
Cales blanques al sud com parpelles obertes.
Aigua turquesa gràcies a sa posidònia, que treballa en silenci.
Al nord, roca fosca, vent, verd contingut entre murs de paret seca escrits en una llengua anterior al turisme.
S’illa no pretén impressionar es planeta.
Només deixar-se estimar per sa gent capaç d’estimar.
Allà es fenòmens parlen en majúscules: aurores boreals, nits interminables; aquí sempre llum i silenci, algaravia.
Aquí sa resposta és en minúscula afinada: tramuntana, llebeig, gregal, estrelles netes, aquest instant exacte en què tot calla abans que qualcú aplaudeixi sa posta de sol.
Són terres rares.
S’illa comença a dir-ho en veu baixa: No venguis.
I, tanmateix —i aquí es Tritó somriu des fons— sempre apareix qualcú que entén la mar millor que es mapes, qualcú que arriba sense fer renou, qualcú que encara sap que una illa no se visita: s’escolta i se mira.
Trobada bella, serendipitat, beneït atzar. Amistat rara, potser inconvenient. Gràcies per aparèixer. Tant de bo et quedis d’alguna manera. Et necessit, dona estel unida a jo per un fil primíssim.
