C.M./Ciutadella – Jaume Marquès Ramis va néixer el primer de gener de 1944 a Ciutadella. Sempre recorda que va ser “el primer fillet que va néixer a Menorca aquell any”. Va perdre la mare, Catalina Ramis, amb cinc anys i va créixer amb els consells de son pare, el periodista Domingo Marquès. Pare de tres filles i un fill, Marquès Ramis va viure durant més de cinquanta anys amb la seva dona, Antònia Cerdà Moll, que va morir el 2020 després d’una llarga lluita contra l’Alzheimer. Malgrat les dificultats, sempre s’ha mostrat com un home humil i bondadós i un gran apassionat de les festes de Sant Joan. La seva vida està farcida d’anècdotes, com l’accident que va deixar-lo sense vista en un ull i sense gairebé dos dits d’una mà. És un home que sempre ha caminat amb el cor ben obert cap a la seva ciutat, i que mai ha perdut la seva veu pròpia ni la seva manera d’enfrontar-se al món.
La vostra mare va morir molt jove…
Mo mare era d’Alcúdia. Jo vaig néixer a Ciutadella, al carrer de Sant Pere Alcàntara. A causa de la malaltia de mo mare, vam anar a viure a Mallorca. Quan ella va morir d’una embòlia, jo tenia cinc anys. Després, la meva germana Rosa i jo vam entrar en un convent a Pòrtol.
Recordau alguna cosa d’ella?
En tenc pocs records. La record al llit, el dia que va morir i l’enterrament al cementeri de Marratxí. Abans d’enterrar-la, mon pare em va alçar en braços perquè li pogués fer una besada. És una imatge que mai no m’he pogut llevar del cap.
Quan tornau cap a Ciutadella?
Jo devia tenir uns deu anys quan vaig anar a Calós, amb don Gustavo. Allà, durant tres anys, vaig servir el menjar als salesians: el berenar, el dinar i el sopar.
Anem a parlar del vostre pare, Domingo Marquès…
Mon pare era el responsable del cine de Calós. Com que a Ciutadella ningú no tenia el títol, va anar a Madrid a treure-se’l. Primer feia el cine a Calós i després el va traslladar a Es Born. Record que un capellà revisava les pel·lícules abans de projectar-les. Hi havia molta censura.
Domingo Marquès arribaria a ser un periodista molt conegut a Ciutadella…
Quan em vaig casar, cada diumenge mon pare venia a dinar a ca nostra. No tenia mai hora. I, és clar, l’havíem d’esperar.
A quin any us vau casar amb la vostra dona?
L’any 1969. Abans de ser nomenat Caixer Fadrí, la meva dona i jo ja festejàvem. Quan m’ho van proposar, vaig decidir ajornar el casament dos anys.
Quan vau ser Caixer Fadrí?
Durant el bienni 1968-69, amb Simón de Olivar com a Caixer Senyor.
La vostra relació d’amor amb Sant Joan ve d’aquesta època o és anterior?
L’afició per Sant Joan me la va transmetre mon pare. Va entrar ben prest a la Junta Municipal de Sant Joan, amb en Bep Padet i en Ramon Cavaller, i vetllaven molt tots els detalls de la festa. Record especialment la bandera. Quan eren davall ses Voltes, el fabioler la deixava a ca n’Arenes; va ser mon pare qui va proposar penjar-la a la volta del fabioler. També va impulsar el canvi de protocol a Es Pla: abans el Caixer Fadrí hi baixava amb la bandera i la tenia durant els Jocs; després es va acordar col·locar-la al costat de la corporació. Amb els anys, jo també vaig entrar a la Junta Municipal, l’any 1980.
Teniu alguna anècdota del bienni que vau ser Caixer Fadrí?
En tenc unes quantes, d’anècdotes. Jo no havia pujat mai dalt un cavall i un amic em va ajudar a cercar-ne un. Després de veure’n uns quants, vam anar fins a ses Fonts Rodones. El Caixer Senyor en va assenyalar un i hi vaig pujar. El cavall va arrencar cap a una tanca i, aferrat a la crinera, vaig botar dues parets amb ell. Es va aturar quan l’amo va venir corrents a subjectar-lo i jo vaig poder davallar. En tocar terra vaig dir: «He quedat amb les mans plenes de cabells!», i el Caixer Senyor em va respondre: «Ai, quin Caixer Fadrí! Sónrinclins, no són cabells!».
Quin va ser l’ensenyament més important que us transmeté el vostre pare?
M’explicava moltes coses. Anava a tots els plens i, en acabar, se n’anava amb el secretari, en Poncio Mascaró, fins al Castell de Sant Nicolau per repassar durant una hora tot el que s’hi havia tractat. Allà ell n’anotava la crònica. També record el que li va passar amb un periodista que volia entrevistar-lo. Van quedar a les dues a Ca’n Manolo, a Baixamar. En arribar, els altres van demanar per dinar i li van demanar què prendria. Ell va respondre: «Jo res, ja he dinat». Sempre deia que aquell dia ho va tenir clar: «A mi no me compra ningú».
Quina definició en feríeu com a persona?
Era molt recte. Mai no em va pegar; castigar-me, sí, però mai no em va posar la mà damunt
Parleu-me de la relació del vostre pare amb Francesc de Borja Moll…
Va fer feina amb Borja Moll. Vivíem a Pòrtol i, com que cercava on treballar i el coneixia, anava a la seva impremta, a Palma. Cada dia feia dotze quilòmetres amb velo per anar-hi. Amb Moll hi va mantenir una relació molt estreta.
Ell feia feina a la impremta Moll?
Sí, a la impremta. També va treballar a El Iris, col·locant les lletres. Quan feien l’especial del Menorca, no volia que sortís en castellà, així que ell anava a Maó per assegurar-se que les cròniques sortissin correctament en català.
Vau fer feina a la bijuteria de Bernat Marquès Gomila…
Sí, jo tenia catorze anys.
Us hi falten un parell de dits a la mà. Què va passar?
Açò va passar el 1973, quan anava a cercar esclata-sangs a S’Albufera de Fornells. Allà vaig trobar un morter. Sempre havia tingut una barca o llanxa i vaig pensar de posar-lo a mitjan cadena, soldat, per assegurar-la, i el vaig agafar, però al cap d’una estona el vaig llençar al terra. En tornar, però, el vaig recuperar i vaig continuar amb la idea de soldar-hi una anella. Just quan la vaig soldar… pum! Va esclatar.
I què va ser, un morter de la Guerra Civil?
Sí, es veu que havia caigut dins un pinar i no havia esclatat. Quan van descobrir què era, es van assabentar que a ca’s doctor Hernandis el tenien a l’entrada i el netejaven. Es van alarmar i la Guàrdia Civil se’l va endur dins una capsa plena de palla per desactivar-lo.
Quines lesions us va produir?
D’un ull no hi veig gens, i em va arrencar un dit i mig. Gràcies al mono, no em va caure el braç. Vaig estar més d’un mes hospitalitzat a Barcelona. Primer em van dur a la Creu Roja, a sa Plaça, després a Maó i, finalment, en una avioneta, a Barcelona.
Una de les feines que vau fer va ser com a mecànic de motos al carrer Barcelona…
M’agradaven molt les motos. Vaig tenir una Sanglas, però sobretot Guzzis. Amb el temps, vaig ser delegat de Firestone a Ciutadella. Després vaig treballar amb en Bernat d’Algaiarens: anàvem a Barcelona a comprar cotxes vells per vendre’ls als pagesos. Jo m’encarregava d’anar al camp, davallar amb ells, i ensenyar-los a conduir. Més endavant, amb en Quim Vivó, vam obrir un taller de lloguer de cotxes al carrer Sant Antoni Maria Claret. Vam comprar cinc Seat 600 i vam fer un contracte amb una empresa del Cap d’Artrutx que tenia xalets per llogar.
Fins quan hi vareu fer feina?
Fins que em va rebentar la bomba, l’any 1973.
Aquell accident us va obligar a canviar de plans…
La meva filla venia al taller i tota sola canviava les rodes dels cotxes. La gent es sorprenia.
Un dels vostres negocis van ser les assegurances…
Mon pare tenia una companyia d’assegurances, Plus Ultra. Després de l’accident, els responsables de l’empresa em van proposar continuar el negoci. Vaig transformar el taller en oficina i vaig renovar les assegurances dels clients de sempre. El dia de la inauguració no hi cabia ningú.
Com va ser el vostre pas, per la política?
El dia de la presentació a l’Hotel Alfonso III, primer vaig assistir a un acte d’Es Diari al Bambú, i després em vaig dirigir a l’hotel. Allà em van comunicar que sortiria elegit amb majoria absoluta. Em van assignar el número tretze, que ningú volia, i, com que en Ramon Sampol havia dimitit per traslladar-se a Eivissa, vaig pujar jo. Vaig pensar que havia tingut molta sort.
Què en recordau, d’aquella etapa de José Carretero?
Record que en José Carretero em va dir: “Jaume, t’he d’encarregar una feina i no l’has de deixar per res: hem de legalitzar els hortals”. Em va explicar que a l’Ajuntament hi havia tècnics i advocats que podrien ajudar i que havia de reunir-los per començar amb un nucli pilot. Jo tenia un hortal a s’Hort d’en Vigo, així que vaig decidir començar pel meu. Vam preparar tota la documentació i la vam lliurar al Consell insular. Quan vam obtenir els permisos, vam instal·lar un transformador i donar llum a tots els hortals. Avui és l’única zona de Ciutadella que té electricitat.
A la legislatura següent, vau ser nomenat primer tinent de batle d’Educació i Cultura, quan Assumpta Vinent va ser escollida alcaldessa, el 1996.
Vaig assumir la regidoria d’Educació i Cultura. En una de les primeres reunions amb els directors, els vaig dir: “Jo ho tenc molt clar: si em voleu fer un gol, no passareu cap pena per fer-me’l”. Ho van entendre, perquè jo sempre he estat un caparrot, l’últim de la classe.
Va ser una etapa molt convulsa, amb la dimissió de Biel Allès, i l’enfrontament entre faccions al si de l’equip de govern. Com la vau viure?
Hi va haver un poc de rovell entre alguns regidors. Na Juana Mari Camps volia ser l’alcaldessa, perquè era la nineta d’en José Carretero.
El rerefons de la crisi era la urbanització de Macarella…
Un dia vaig entrar dins el despatx d’en Biel i li vaig dir: “Biel, o te’n vas o esclatarà una bomba”.
El van emprar, políticament, l’alcalde?
Sí, a ell i als que anaven amb ell. Jo em vaig enfrontar amb na Juana Mari Camps, en Manolo Rojo, n’Enrique Jiménez i el doctor Aparicio. Els vaig dir: “Si no esteu d’acord amb en Biel, jo el que he de fer és anar-me’n cap a casa”. Al final, l’alcaldessa va ser n’Assumpta.
Un dels vostres grans projectes va ser el de crear un Museu Municipal de Sant Joan…
Jo deia: “Tot el que tinc guardat és per al Museu de Sant Joan”. Entre el que havia col·leccionat mon pare i jo, tenia més de mil llibres.
Quin balanç en féu, de l’experiència?
Entrar dins la política ha estat la major desgràcia de la meva vida. Per culpa de la política em trob ara en una situació de pobresa que mai no m’hagués imaginat.
Com, així?
Jo, com que era un caparrot, anava a l’Ajuntament i em dedicava 100% a la feina. Altres regidors venien tard i se n’anaven els primers; jo arribava a les deu i marxava a les dues, i encara no em bastaven les hores. Vaig tenir sort i vaig poder organitzar la feina bé: al Museu vaig posar en Antoni Camps com a responsable, a la Casa de Cultura en Pacífic Camps, i amb tots els directors d’escoles m’hi portava bé. N’Assumpta va posar en Sebastià Llabrés al capdavant de Policia, però aquella responsabilitat requeriria dedicació exclusiva. L’oposició va tombar la decisió. Jo tenia la meva feina a Plus Ultra i no tenia temps per res. Quan Assumpta em va insistir: “Et posarem dedicació exclusiva i així tindràs una entrada”, li vaig contestar que jo no estava per rebre insults de ningú, així que vaig donar-me de baixa com a autònom. Vaig perdre un any de cotització. Quan em vaig jubilar, em van reclamar tot aquest temps sense cotitzar. Els darrers anys jo havia augmentat el que pagava de cotització una mica, però per haver-me dedicat a la política em van donar un bon mos. Ara cobro poc més de mil euros.
Us vau endur algun altre disgust?
Una de les coses que em va saber més greu va ser quan vaig dir a n’Assumpta que no davallaria as Pla. Jo encara volia agafar qualque tros de carota. Ella em va respondre que no acceptaria cap escrit meu. El secretari em va recordar que, com a regidor, havia d’anar amb la corporació. Aquell Sant Joan va ser el més flac de tots, assegut as Pla.
Un dels vostres millors amics és el baríton Joan Pons…
Ens coneixem d’al·lots. Quan va debutar a l’Scala de Milà, em va demanar que l’acompanyés. Per a mi, Joan Pons és més que un germà. M’ha presentat cantants com Pavarotti i Plácido Domingo.
Vau ser amb en Joan una de les parelles més recordades de Foc i Fum…
La meva dona no sabia res. Ella estava asseguda a la llotja del mig i, quan ens va veure, quasi li agafa un atac. En Tiago Taltavull era en Rafel. Va davallar de l’escenari i va donar tota la volta. I jo, darrere d’ell, corria. Vam voltar tot el teatre. En Joan, quan va arribar allà dalt, l’esperava. Després, el vam agafar entre tots dos i ens el vam endur. També he dut sa somereta moltes vegades, tots dos.
Quins sentiments us desperta Sant Joan?
Per al poble més petit d’Espanya, les seves festes patronals són les més grans del món. I per als ciutadellencs també: són les millors del món. No vull llevar res als altres.
Quines coses no us agraden de la festa, a dia d’avui?
La massificació i que no ens respectin. El més dolent que he vist a Sant Joan va ser un cartell a sa Contramurada dient als conductors que no aparquessin per la “guerra de les avellanes”. Mon pare sempre duia les butxaques carregades d’avellanes plenes. Jo he repartit moltes aludes: l’any passat en vaig donar una quarantena. També tenia lladrioles; n’he arribat a tenir més de seixanta.
