S’ha debatut molt en els últims anys sobre la sensació de massificació turística i si han de venir més o menys turistes a Menorca. Encara que el tema és molt complex, els indicadors assenyalen com a inqüestionable i preocupant que el turisme, malgrat ser la pedra angular de la nostra economia, no ha millorat la renda per càpita disponible dels menorquins. Aquesta ha passat de 26.000 € l’any 2000 als 24.500 € de l’actualitat (a preus constants de 2024). Aquesta realitat no només s’explica pel creixement demogràfic, sinó també pel baix nivell mitjà dels salaris —al voltant d’un 7 % per sota de la mitjana espanyola— i per l’acusada estacionalitat.
El nostre índex de productivitat també se situa per sota d’aquesta mitjana, ja que el turisme —entès en sentit ampli i amb les excepcions corresponents— és un sector madur, molt intensiu en mà d’obra i amb escassa innovació. Amb una productivitat estructuralment baixa, el sector turístic tal com funciona actualment resulta insuficient com a impulsor de la nostra economia. És necessari revertir urgentment una situació que, a més, resta competitivitat a la resta de sectors.
Per assolir aquest objectiu, cal avançar de manera urgent cap a un canvi del model econòmic menorquí, que no ha de resultar traumàtic. Això implica repensar i redissenyar el futur de la nostra economia en conjunt, sense perdre de vista que el turisme continuarà essent la nostra principal font de riquesa. En altres paraules, el futur de Menorca no només s’ha de predir, sinó que l’hem de crear entre tots mitjançant el replantejament de la principal palanca de la nostra economia.
És necessari ampliar la perspectiva i evolucionar des d’estratègies centrades únicament en la sostenibilitat turística cap a un enfocament de diversificació econòmica, ja que el mercat no corregirà per si mateix el rumb negatiu del primer quart del segle XXI.
Anticipar-se als canvis és essencial per gestionar-los i no quedar limitats a reaccionar als esdeveniments. Però encarar aquest desafiament exigeix una fase prèvia de reflexió i maduració col·lectiva. D’una banda, els empresaris han de liderar el canvi i els polítics han d’acompanyar el procés. De l’altra, la ciutadania, ja sensibilitzada davant la massificació, percep que el model turístic actual ha perdut gran part de la seva rendibilitat social, per la qual cosa donarà suport a les iniciatives que aportin valor. Si s’assoleix aquesta conscienciació transversal, el diagnòstic sobre els grans problemes i les possibles solucions pot ser compartit per una majoria social.
El principal obstacle per materialitzar aquesta transformació és la visió a curt termini de la classe política, sovint condicionada pels cicles electorals, que dificulta la implantació de solucions estratègiques que requereixen temps per donar fruits. Aquesta manca de coratge per regular aspectes estratègics respon a la perversió d’un sistema polític que prioritza el benefici electoral immediat. Superar aquesta paràlisi requereix altura de mires i un ampli consens social per impulsar una transició que transcendeixi una sola legislatura, propiciant la participació de la societat civil.
És el moment que la classe política aparqui les confrontacions i desqualificacions mútues per cercar l’interès comú i les solucions reals. Només cal canviar de mentalitat i posar el focus en millorar o, almenys, preservar el patrimoni. Sabem que tot canvi genera guanyadors i perdedors, però la inacció actual només ens conduirà a perdre tots.
D’altra banda, més diàleg social contribuiria a reduir el risc polític i podria desbloquejar la situació. La societat menorquina, cohesionada i compromesa, està disposada a participar. Només cal articular un gran fòrum de debat que representi els diversos interessos presents amb l’objectiu d’aportar idees i assolir acords. Avui més que mai és imprescindible una governança publicoprivada, ja que els diferents sectors productius coneixen millor que l’Administració la realitat de cada àmbit.
Aquesta reflexió ja ha generat algunes passes en aquesta direcció, encara que amb eficàcia limitada, com demostra la creació del Pacte per la Sostenibilitat per part del Govern de les Illes Balears. El resultat ha estat un extens document que intenta establir un diagnòstic i, a partir d’aquí, escenaris, directrius estratègiques i línies d’acció per a futurs desenvolupaments normatius. És, en definitiva, un full de ruta per a la transformació del model econòmic de l’arxipèlag.
No obstant això, aquest procés ha tingut una baixa acceptació, potser a causa del seu caràcter merament consultiu i d’un enfocament massa ambiciós tant en l’àmbit geogràfic com en el competencial. No totes les illes ni tots els sectors tenen els mateixos problemes ni necessiten les mateixes solucions, de manera que cal adaptar les polítiques a la singularitat de cada territori insular. Tot i així, la metodologia del Pacte per la Sostenibilitat continua sent vàlida si s’aplica de manera específica al cas menorquí.
Aquest procés també hauria d’abordar la sostenibilitat en un sentit ampli, ja que la urgència de les correccions socials i ambientals és fins i tot major que la de les econòmiques, encara que l’economia continua essent la principal palanca del canvi. El dilema no ha de ser escollir entre competitivitat econòmica a curt termini i sostenibilitat a llarg termini, sinó gestionar un creixement equilibrat que respecti l’ús adequat del territori i dels recursos naturals.
En conclusió, un gran pacte a llarg termini no només és desitjable, sinó possible, per evitar que les ideologies polítiques comprometin la transició. Durant aquest procés s’hauran de prendre decisions valentes, com fixar límits al nombre de turistes i vehicles en els mesos àlgids de l’estiu, impulsar l’electrificació del parc mòbil o impedir la compra especulativa d’habitatge. Alhora, el sector industrial i l’agrari han de guanyar protagonisme en el desenvolupament econòmic potenciant l’economia circular per assolir un progrés més estable.
Menorca disposa, a més, d’un avantatge comparatiu: una eina pròpia, el Pla Territorial Insular (PTI), que podria donar cobertura legal a moltes de les solucions proposades.
Maó, 6 de març de 2026.
