El món segueix cremant per diverses costures a la vegada. Iran torna a aparèixer a ses notícies; ja no se parla d’Ucraïna i manco encara d’Afganistan o Somàlia. Damunt es mapa, ses potències se mouen amb càlcul però com un pollastre sense cap; Amèrica vol tornar a ser gran; Europa mira cap al sud amb una mescla d’interès estratègic i vella inquietud; Àfrica sosté, en silenci, es pes de moltes d’aquestes decisions.
Pens en tot açò des de Ciutadella de Menorca, on ses notícies arriben esmorteïdes per la mar, dissipades pes vent, i no alteren s’equilibri de ses taules ni sa fermesa des talaiots.
Hi ha guerres visibles —ses que deixen fum— i d’altres que s’assemblen més a ses migracions: desplaçaments lents, continus, que rarament ocupen titulars. Com ses vinjolites quan se’n van a sa tardor. Com ses oronelles quan tornen a sa primavera amb fang fresc as bec.
A sa tardor el cel menorquí queda buit.
Es vencejos se’n van primer. Ho fan sense estridències, amb una determinació absoluta. Creuen cap a Àfrica seguint rutes invisibles, en forma d’acordió o bandera al vent i, mesos després, tornen al mateix lloc amb precisió d’artificier.
Observ ses primeres oronelles un matí de febrer mentre contempl s’hort. El sol encara no pitja fort i sa terra conserva sa humitat de sa nit. Les veig baixar a terra humida, arreplegar fang, tornar a s’extrem de sa teulada. Dubten amb prou feines un segon abans de fixar sa matèria a sa paret blanca. Aquest segon mínim conté tota s’arquitectura de s’instint.
Es niu creix així: capa damunt capa. Sense èpica, modestament, com ses cases d’adob.
Igual que ses oronelles urbanes a Madrid, que construeixen i rehabiliten es nius que van abandonar, omplint ses corrales de renou ensordidor i cagarrutes, deixant de banda sa poesia i convertint-se en rates voladores infectes de ciutat.
Pens llavors en es seu besavi arribant per mar a Ciutadella de Menorca amb sa vida comprimida dins una maleta modesta. També ell va conèixer aquest moviment antic de la Mediterrània: partir per poder tornar qualque dia.
Partir i tornar: una coreografia que se repeteix des de fa segles.
Però no tots es moviments són iguals.
Ses vinjolites quasi no s’atura. Viu en s’aire la major part de s’any. Sa seva silueta en forma de falç talla es cel amb una netedat abstracta. És impuls i trajectòria. Nius modestos sense vocació de permanència.
S’oronella accepta sa proximitat humana. Camina amb torpesa. Construeix nius visibles, propers a sa calor des humans. Treballa es fang des alerons. És perseverança i ofici.
Dues maneres d’habitar es mateix món.
I entre tots aquests moviments, ses dones.
Pens en ella, que neteja habitacions en un hotel des casc antic. La veig qualque capvespre tornar amb s’autobús amb ses espatlles lleugerament vençudes i una bossa reutilitzada on guarda s’uniforme. Abans d’entrar a ca seva passa per sa botiga, compra pa, puja ses escales, obre sa porta. Dins l’esperen dos fills i una cuina que encara fa olor de desdejuni.
No hi ha càmeres quan posa taula.
No hi ha discursos quan revisa es deures.
No hi ha mapes que assenyalin es seu trajecte.
Tanmateix, es seu dia també ha travessat fronteres invisibles: idiomes que no són es seu, horaris imposats, contractes fràgils. I al final, com ses oronelles, torna al mateix aler.
Amb fang al bec.
Amb cansament a ses mans.
Quan arriba sa tardor i es cel de Ciutadella comença a quedar net d’ales, ses urgències canvien de nom. Queden es rastres: un niu sec aferrat a sa paret, una esquerda a sa façana, una història familiar que continua respirant davall ses generacions.
A sa primavera tornaran.
Tornaran ses aus des d’Àfrica.
Tornaran alguns des qui se’n van anar, com es meu amic Fran, que va partir cap a Anglaterra per construir amb sa seva dona cases i una llar, enfora de la mar.
Tornaran ses dones a recompondre allò que altres van deixar a mitges.
Perquè hi ha moviments que no són guerra però l’expliquen.
I vols que no són política però la deixen al descobert.
Al capvespre, mentre cau sa llum damunt s’hort, alç sa vista i observ es niu: mitja lluna de fang endurit contra sa paret blanca.
Matèria humil.
Matèria insistent.
Matèria de ses coses que, encara que parteixin, saben quedar.
Seguesc cercant una sirena, fins es darrer dia de sa meva vida.
Seguesc cercant una sirena, encara que ja sé que només hi ha corrents i marees.
