El català Oriol Cardona i Coll (Banyoles, 1994) va guanyar la medalla d’or als Jocs Olímpics d’hivern celebrats a Milà i a Cortina d’Ampezzo, Itàlia; i ho va fer en la modalitat d’esquí de muntanya esprint, que era disciplina olímpica per primera vegada. No us passa que quan assoleix l’èxit una persona que té els mateixos llinatges que tu o de les persones que t’envolten -la meva dona és Coll de primer i, per tant, el meu fill duu el Coll de segon- encara t’agrada més i et fa posar més content? Sí, a més a més, ralla la llengua que va ser estirada des de l’Empordà pels avantpassats al llarg del temps l’alegria passa a ser catàrtica. Però ai! Aquells que odien aquesta llengua i aquests llinatges -la prova d’odi és la incapacitat voluntària o involuntària de no pronunciar bé aquests cognoms o passant-los per la fonètica del castellà o menjant-se la lletra final i així, un pas entre muntanyes passa a ser un vegetal que a jo m’entusiasma quan va acompanyat d’una perdiu. Sigui com sigui, els espanyols som els Moussambanis dels esports d’hivern. La meva amiga finlandesa Salla Mutikainen se’n riu quan veu el medaller històric dels Jocs Olímpics d’hivern i açò que Finlàndia tampoc no és una potència mundial, a diferència de Noruega, a pesar de tenir neu a bastament. És tan extensa la glacera espanyola de ridículs constants quan cada quatre anys arriben per aquestes dates els Jocs Olímpics d’hivern que van tenir la idea de contractar de forma mercenària un atleta alemany i el van nacionalitzar espanyol. Va ser un èxit fins que es va demostrar que havia fet trampes mitjançant el dopatge i Espanya va haver de tornar les medalles al Comitè Olímpic Internacional. Juanito, li deien. Johann Muehlegg. Per tant, menys que Moussambani i tot, ja que el nedador olímpic de Guinea Equatorial no es va dopar i no va avergonyir -el lema dels jocs olímpics, d’estiu i d’hivern, és, més o menys, l’important no és guanyar, l’important és participar- el seu país. Com que aquest reclutament havia sortit granota, com diuen els espanyols, el Comitè Olímpic Espanyol va reclutar esquiadors catalans, ja que tenen les muntanyes i la neu més a prop, i els va obligar a competir sota bandera espanyola amb l’amenaça de no poder competir internacionalment amb el dolor que provoca tenir empresonat el propi talent. L’important no és guanyar, l’important és participar, però fer les dues coses, com aquell acudit del pòquer, deu ser extraordinari. Oriol Cardona i Coll representa la venjança dels pobles oprimits davant l’estat -sigui quin sigui- que els oprimeix. És el nostre Jesse Owens. l’atleta afroamericà que va humiliar Adolf Hitler als Jocs Olímpics de Berlín de l’any 1936 aconseguint quatre medalles d’or davant el líder sanguinari que presumia de la superioritat de la raça ària sobre les altres races. No va fer cap manifestació reivindicativa posterior, va córrer, va saltar, va guanyar, va pujar al pòdium, va rebre les medalles i, el seu exemple, es va convertir en un símbol que desmuntava per sempre més la fal·làcia del racisme. Però també hi ha la xenofòbia. Per açò tal vegada Oriol Cardona i Coll no s’ha atrevit a dur a terme l’acte heroic i amb conseqüències dels també atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos als Jocs Olímpics de Mèxic 1968. I aquest és el quid de la qüestió. Quan un atleta català tengui prou valor de posar en risc la seva carrera per uns valors superiors com són la no discriminació de les minories lingüístiques i culturals ibèriques el món serà encara molt millor.
CARDONA. Topònim i llinatge d’origen desconegut.
