No sé definir el que he llegit. Per primer cop en nou anys, no sé com començar la ressenya setmanal ni ben bé què explicar-vos, més enllà de fer-vos saber que m’ha deixat gairebé en estat de xoc.
“Et vaig trobar mort i va ser el primer mort que vaig veure.”
Relíquia, de Pol Guasch. Una crònica que ens evoca el suïcidi del seu pare. Un llibre que trenca qualsevol possible classificació. Un relat que no calcula “la distància entre el text i la carn”,
Guasch assumeix el repte de bastir la història que el pare no va ser capaç d’expressar. És una immersió dolorosa, és una recerca feridora, és també una construcció literària d’una enorme bellesa i d’una profunda emoció.
Tanmateix, no penseu que l’autor pretén justificar o condemnar, tampoc trobar un sentit. Res d’això. Mira de temptejar el camí, traçar escenaris, esguardar el passat, pouar en el dolor. O simplement és que “… escriure pot ser, ara, una forma de plorar-te”. Així, amb el llibre vol dir -dir-se- el que mai va ser pronunciat.
“Hauria agraït una nota”. Són les primeres paraules.
I no hi ha fredor ni distanciament, en absolut. Tampoc, però, vocació pertorbadora o recreació morbosa. Hi ha una colpidora processó de reflexions i sentiments.
Tanmateix, l’absència de qualsevol mena de comiat el porta a cercar respostes en les paraules d’altres suïcides: Anne Sexton, Virginia Woolf, Hart Crane, Sylvia Plath, John Kennedy Toole, Arthur Cravan…
L’ordit literari pren, llavors, una altra dimensió. No es tracta d’establir paral·lelismes, ni tan sols de trobar punts en comú. És més aviat la voluntat d’entendre, una mena d’exorcisme per allunyar les tenebres de la incertesa, un intent de cicatritzar la ferida o, almenys, saber-la. I creieu-me, el resultat és d’una intensitat punyent. Perquè, així mateix, Guasch s’endinsa en les conseqüències, els vidres trencats que resten després del cop, i així les referències literàries s’entrellacen, i mútuament s’interpel·len, amb tot de records personals. És gairebé hipnòtic. Una narració que és impossible que et deixi indiferent.
Si més no, això és, o procura ser, una ressenya literària, i així també us he de dir que l’estructura de l’obra és fascinant, sense un ordre aparent ens porta amunt i avall com arrossegats per onades de memòria. Alhora el llenguatge és superb. Escrit sobretot en segona persona, en cada moment troba el mot just, l’expressió correcta, la comparació encertada, amb tot un seguit d’imatges poderoses, terribles, enlluernadores. Un joiell perfectament cisellat.
Però, potser, el més important és que en acabar la lectura m’he sentit baldat. A la nostra illa el suïcidi era, no fa tant, una realitat endèmica. Fins i tot el sociòleg Salvador Cardús va publicar un estudi sobre el tema (Plegar de viure). Quan era infant, ho ben record, era part de la quotidianitat. Tal volta per això, vet a saber, el llibre de Pol Guasch m’ha remogut encara més.
Som ben conscient que amb tot el que us he exposat només he aconseguit vorejar el que Relíquia m’ha fet sentir. En tot cas, esper hagi quedat clar que s’ha de llegir, no es pot deixar de banda. Per la seva qualitat literària i pels interrogants que planteja. Al cap i a la fi, en un moment o l’altre potser hem descobert “que no és tan fàcil fugir del lloc d’on vens”.
