Una novel·la de Jules Verne de 1882 va despertar l’interès per aquest fenomen poc conegut i difícil de veure.
El capítol 3 de la novel·la El raig verd de Verne comença així:
Heus aquí el que els aficionats a les curiositats científiques haurien pogut llegir al Morning Post d’aquell dia:
Heu observat mai el sol quan es pon a l’horitzó del mar? Sí, sens dubte. Ho heu seguit fins que la part superior del disc desapareix fregant la línia d’aigua de l’horitzó? És molt possible. Però us heu adonat del fenomen que es produeix en el precís instant en què l’astre radiant llança el seu últim llamp, si el cel, net de núvols, és llavors d’una puresa perfecta? No, segurament no! Doncs bé, la primera vegada que tingueu ocasió —i es presenta tan rarament!— de fer aquesta observació, no serà, com es podria presumir, un raig vermell el que ferirà la retina dels vostres ulls, sinó que serà un raig verd, però en un verd meravellós, un verd que cap pintor pot obtenir a la seva paleta. Un verd la naturalesa del qual no es troba ni en els variats verds dels vegetals, ni en les tonalitats de les aigües més límpides. Si hi ha el verd al paradís, no pot ser més que aquest verd, que és, sens dubte, el veritable verd de l’Esperança.
Les llampades verdes són el resultat de diversos fenòmens òptics i solen ser més fàcils de veure a la posta sobre un horitzó clar a la mar. A la primera imatge només es veu un raig verd. A la segona imatge es veuen 2 grups de rajos verds.
El 1672 Newton amb experiments de prismes ja va comprovar que la llum del Sol es descompon en colors.
També ho veim a l’arc de Sant Martí produït per la refracció en gotes d’aigua esfèriques.
L’atmosfera terrestre, amb les capes de densitat variable, actua com un prisma, provocant que els diferents colors de la llum es corbin en diferents angles. La llum d’alta freqüència, com la verda i la blava, es corba més que la de baixa freqüència, com la vermella, taronja i groga.
A mesura que el Sol s’amaga darrere l’horitzó, la imatge vermellosa o groga de baixa freqüència del Sol queda obstruïda per la Terra, però la porció verda d’alta freqüència es pot veure molt breument.
Les llampades verdes es veuen potenciades per efectes de miratge, que poden crear imatges distorsionades d’objectes distants a causa de les diferències en la densitat de l’aire.
Per exemple, l’aire fred és més dens que l’aire càlid i, per tant, té un índex de refracció més gran.
El color blau no es sol veure durant la llampada verda perquè la llum blava es dispersa més (dispersió de Rayleigh). El mateix que fa que de dia el cel es vegi blau, fa que a la posta no es vegi el blau.
Durant molts anys tant científics com profans s’han demanat què fa que el cel sigui blau i les postes de sol d’un vermell intens.
Finalment, el 1871, Lord Rayleigh va publicar un article que ofereix les respostes. La dispersió de Rayleigh es refereix a la dispersió de la llum solar per les molècules de gas i les fluctuacions microscòpiques de densitat a l’atmosfera.
La llum blava es dispersa molt més que altres colors, com el vermell, perquè la longitud d’ona és més curta que la de la llum vermella. La llum blava es dispersa amb força a gran part del cel, per la qual cosa una persona a la Terra observa un cel blau.
Curiosament, el cel no es veu violeta (encara que aquest color té una longitud d’ona més curta que la llum blava), en part perquè hi ha més llum blava que violeta a l’espectre de la llum solar i perquè els nostres ulls són més sensibles al blau que a la llum violeta.
Quan el Sol és a prop de l’horitzó, com durant el capvespre, la quantitat d’aire a través del qual la llum solar passa cap a un observador és més gran que quan el Sol és més alt al cel. Per tant, una quantitat més gran de llum blava es dispersa lluny de l’observador, deixant que els colors amb longituds d’ona més llargues dominin la vista del capvespre.
Altres lleis de la física s’apliquen quan hi ha una quantitat significativa de partícules més grans a l’aire.
Durant anys, els científics van creure que els centelleigs verds eren il·lusions òptiques induïdes per mirar fixament el sol ponent durant massa temps. Ara que ja es fan fotografies i pel·lícules amb zoom i en color podem comprovar i capturar imatges del raig verd.
El raig verd dura pocs segons i les condicions no sempre són les adequades per la visió d’aquest fenomen.
