“… tota la biologia feta cultura i comerç, marca, somni i eficàcia horària.”
He volgut començar la ressenya amb aquesta cita, per fer-vos saber, des de bon principi, que la novel·la que aquesta setmana us recoman té un punt de distopia. Només un punt, res massa transcendent, però sí prou significatiu. Us estic parlant de L’home que va vendre el món, de Melcior Comes.
Havent llegit, i ressenyat, les seves dues novel·les anteriors, Sobre la terra impura i Tots els mecanismes, és evident que m’ha il·lusionat llegir la tercera obra que, segons la contracoberta del llibre, culmina la triada. Us he de confessar que no en sabia res d’aquesta voluntat de bastir una trilogia, però tampoc m’ha estranyat. De fet, les tres obres tenen més d’un tret en comú. En especial, la temàtica de fons: ambició, afany d’èxit i por al fracàs, supeditació de la vida a l’assoliment de prestigi i poder… I fins aquí. No seré tan groller de basar la ressenya en la comparació de les tres novel·les.
Així que ara centrem-nos en l’argument de L’home que va vendre el món.
En Simó Diarte és un expert en comunicació i publicitat que treballa en la campanya de Rosa Dorca, candidata a l’alcaldia de Barcelona amb una plataforma política descaradament populista. Mantenir la dignitat i el sentit de la realitat, mentre ha de satisfer els nous amos del món li resultarà, com a mínim, difícil.
El primer tret de la novel·la que, en parer meu, cal destacar és la ironia amb què se’ns narra el calvari del protagonista, un esguard entre càustic i sorneguer ho amara tot. I això en un text que farcit de comentaris sarcàstics, incisius diàlegs creuats i descripcions despietades, és profundament corrosiu.
Per si no n’hi hagués a bastament, Comes introdueix, enmig de l’univers d’alts executius i polítics afamats, un element d’intriga. Una intriga que ens porta a vorejar el gènere negre amb tot el que això suposa. La crítica es duplica.
Si més no, amb tots aquests elements la trama no s’aguantaria si no fos pel sorprenent, i alhora lògic, ordit amb què la teixeix l’autor. Farsa i epopeia, una barreja esmolada que cada cop és més i més feridora.
I això acompanyat d’una munió de personatges que de qualque manera retraten el que hi ha de més vomitiu -i perillós- dins el nostre entorn social. I al centre de la narració, cada vegada més complexa, el protagonista. De fet, la novel·la ve a ser la seva història. M’agradaria parlar-ne més, perquè veritablement s’ho val, però som sempre molt curós per no aixafar la guitarra. Només afegiré que les contradiccions no sempre estan a la vista, això no obstant sovint passen factura.
Tanmateix, no puc cloure la ressenya, sense fer esment de l’escenari. I tornam, llavors, al principi. Una Barcelona travessada per canals amb góndoles, vaporets i peixets mecànics, refeta urbanísticament per atreure més turisme, curulla d’exclusió, ofegada per la supeditació a determinats interessos econòmics, tremolosa i enganyada per consignes d’odi i ben meditades provocacions, o bé paralitzada per covardia, buidor i complicitat.
En definitiva, una Barcelona del futur no tan diferent de la d’ara mateix. Així, les anàlisis que en transcórrer el relat es fan sobre aquesta ciutat una mica distòpica, i que podem veure com una mena de laboratori de proves, potser són conscientment excessives, però en absolut eixelebrades. La conclusió de tot plegat, i fins on portar-la, ja és qüestió de cada lector.
Ara sí, ja he d’acabar aquest escrit. No ho vull fer, però, sense deixar per escrit que un cop més Melcior Comes ens ofereix una novel·la tan brillant com engrescadora. No us la podeu perdre.
