M’encanta quan els famosos admeten públicament i amb certa dolguda ironia una debilitat o un defecte físic que els va fer sofrir en el passat i que, ja sigui a través de la resiliència o de la maduresa adquirida, han superat o que han assumit amb la seguretat de les persones triomfadores que són observades amb atenció i devoció pels joves.
És el cas del jugador del FC Barcelona Pedro González López conegut popularment com a Pedri. El migcampista d’aspecte fràgil i de mirada astuta ha fet broma de la seva constitució física assegurant amb un somrís que té cos de ca. M’ha meravellat aquesta descripció en aparença gens afalagadora. Quan reconeixes un defecte és com si brillin la resta de les teves qualitats fent el mateix efecte d’una piga o d’una petita cicatriu en un lloc precís d’un rostre formós. El cos de ca es referiria al conjunt de les costelles que són expansives en els éssers humans per regla general i amb una corba més pronunciada en aquests meravellosos animals. Bravo, Pedri. A la fascinació que et tenia com a futbolista -a anys llum de distància, jo jugava en la teva mateixa posició- ara s’hi ha afegit l’admiració al teu sentit de l’humor i a la teva capacitat de riure’t de tu mateix que és la capacitat més admirable de l’ésser humà. Deu ser una tendència entre els famosos perquè un jugador del Reial Madrid ha fet una cosa semblant. En el seu cas s’ha referit a les orelles. Jude Bellingham va penjar no fa gaire a les xarxes una fotografia d’adolescent al costat d’una d’actual acompanyada d’un comentari que feia referència a les seves orelles grosses, punxegudes, desmesurades que tenia de més jove i que, per sort, diu amb ironia, van quedar igual mentre la cara creixia, s’arrodonia i recuperava l’harmonia. Orelles de pàmpol, n’hagués dit l’admirat Baltasar Porcel. Sortint de l’àmbit del futbol podem trobar recentment unes declaracions de Matthew McConaughey, l’actor de meravelloses pel·lícules i que va clavar el paper a la sèrie televisiva True Detective, confessant que d’adolescent tenia molts de barbs, com són anomenats a Menorca, acne juvenil, i que estava molt acomplexat. Diu que va recórrer a una crema que venia la seva mare per les cases elaborada amb oli de visó i que li va cremar la cara. Només la intervenció dràstica d’un dermatòleg el va salvar de les lletges cicatrius i, per contra, ens va regalar la lliçó d’extrema resiliència segons la qual pots sortir-ne encara més guapo -com és el seu cas evidentment- d’un episodi extrem que vas poder solucionar i que et va fer patir.
Actors, futbolistes, cantants, etcètera són un referent per a les generacions joves que els admiren i que els volen imitar a tota costa amb conseqüències a vegades que poden ser autodestructives i nefastes ja que és molt difícil ser tan bon jugador de futbol com Pedri o Jude Bellingham o és quasi impossible ser tan guapo i tan bon actor al mateix temps com Matthew McConaughey. Per aquest motiu els famosos haurien d’imitar l’exemple d’aquests tres cracks i reconèixer amb més normalitat i públicament defectes i dificultats per tal de fer entendre al jovent que la perfecció no existeix i que el dèbil reflex d’aquesta s’adquireix després de superar moltes dificultats.
BARB. Cadascun dels grans vermellosos o moradencs que esclaten amb pus quan s’infecten i que surten a la pubertat com a precursors de la barba. Del llatí varu, ‘gra’, amb contaminació de barba. Existeix el refrany: “Març, pigues i barbs”: ho diuen perquè en el mes de març hi sol haver erupcions cutànies.
