M’he despertat agitat, però feliç, amb la ment encara caminant pes penyals del nord de Menorca, entre ses coves obertes dins sa roca i es renou constant de la mar, que a vegades se torna una sacsejada fonda. Hi ha llocs que no s’abandonen quan dormim: queden dins noltros, dibuixant memòries, afectes i presències que semblen més reals que qualsevol pensament.
En es darrers anys ha aparegut un terme curiós: therians. Són persones que senten sa seva identitat interior lligada a un animal. No es tracta de metamorfosis ni de fantasies, sinó d’una afinitat fonda, un mirall on sa sensibilitat, es caràcter i sa manera d’habitar el món troben una altra forma d’existir. Sa paciència des llop, sa vigilància des mussol, s’independència des felí o sa rapidesa des guepard se converteixen en paraules que descriuen allò que som.
Encara que es nom sigui modern, sa intuïció és antiga. Durant mil·lennis moltes cultures varen imaginar l’ésser humà com part d’un mateix teixit viu amb animals i paisatge. En mites i rituals hi apareixen déus amb trets animals, xamans que prenen sa força d’una bèstia, i històries on allò humà i allò animal se mesclen. Ets animals no eren només criatures des voltant: eren signes, presències, miralls.
Híbrids com ses sirenes, que atreien es mariners amb es seu cant; es centaures, mestres d’herois; es minotaure, derrotat per Teseu dins es laberint de Creta; s’esfinx, amb cos de lleó, ales d’au i rostre de dona; o s’home llop.
Ser fort, valent, sa.
Intel·ligència, guia, claredat enmig des caos.
A Cala Morell, a s’extrem nord de s’illa, ses coves excavades dins sa pedra per mans antigues guarden segles de silenci. No són només tombes: són llindars, cavitats obertes on es temps sembla que s’atura. Sa pedra guarda memòria, i qui hi entra sent que també en forma part.
Allà, en aquell paisatge, varen aparèixer dues presències que colpien: una pantera blanca i un conill negre. Sa pantera caminava amb una serenor concentrada, intensa i observadora, fonda emocionalment, explorant allò que queda amagat, equilibrant instint i pensament, amb talent per s’aventura i una inclinació natural cap a sa justícia. La vaig sentir com un far silenciós, un esperit que observa, aprèn i se mou amb cura i amb força.
Es conill negre va aparèixer després, ràpid i ple de vida, lleuger, curiós, capaç de trobar camins inesperats. Lluminosa i forta, de cor gran, protectora des seus, generosa i lleial. Sa seva sensibilitat, elegància, diplomàcia i intel·ligència emocional il·luminaven sa seva presència.
Potser aquestes imatges no són més que símbols personals, banderes invisibles que sa memòria aixeca per posar nom als afectes. Però a Menorca —on sa pedra guarda sa memòria d’antigues relacions entre humans, animals i paisatge— és difícil no sentir que encara xerram es mateix llenguatge. Ells ho feien amb rituals, mites i arquitectura. Noltros, a vegades, ho feim en es silenci d’una intuïció: quan un animal apareix dins sa nostra imaginació i hi reconeixem alguna cosa profundament humana.
I així, en despertar, amb es vent i la mar encara ressonant dedins, vaig entendre que hi ha illes que no se visiten: s’habiten. S’habiten amb sa memòria, amb s’afecte i amb ses presències que mos ensenyen a ser, a observar i a sentir. Mos recorden que s’únic estendard pes qual val la pena viure és s’amor. No només es romàntic —que potser és es més improbable i incert— sinó també es de s’amistat, sa complicitat, sa gratitud i sa lleialtat, encara que sigui de matinada.
