C.M./Ciutadella – Esperança Camps (Ciutadella, 1964) és periodista i escriptora. Ha treballat dècades en mitjans valencians, de Canal 9 a À Punt, i avui és cap de redacció de VilaWeb. El 2025 ha publicat Els morts de Mazón, sobre les víctimes de la DANA del 2024 i la negligència política. Defensora de la llengua i dels mitjans públics, no té por de dir les coses pel seu nom. Les seves cròniques combinen rigor i humanitat: informa, incomoda i explica el que altres amaguen. Quan la feina de periodista li deixa respir, torna a la ficció, on la seva veu és lliure. Camps sap que el periodisme és estar al lloc dels fets i no plegar ni un centímetre.
El vostre llibre Els mort de Mazón reconstrueix la tragèdia de la DANA del 29 d’octubre de 2024 a partir dels testimonis de les víctimes. Què vau descobrir durant aquesta investigació que més us va impressionar personalment?
El primer que cal dir és que no és un llibre purament d’investigació. Quan es complia un any de la gota freda, l’octubre passat, van aparèixer altres llibres de periodistes que havien estudiat la instrucció judicial. El nostre objectiu era diferent: explicar què sabíem fins aquell moment i posar els fets en context. La primera part recull testimonis de familiars de víctimes mortals; la segona reconstruïx la jornada del president de la Generalitat.
El dia dels fets informàvem al diari des de les set i mitja i teníem tota l’agenda del president: convocatòries, declaracions i notes de premsa. Amb aquest material vam reconstruir la seva jornada fins al tancament del llibre, a finals de maig. En aquell moment se sabia -i ens ho va confirmar telefònicament- que el dinar amb la periodista Maribel Vilaplana havia acabat a les sis menys quart, i no a les set menys quart com es va saber mesos després. Al llibre expliquem què passava a cada moment: a les set i mitja del matí ja hi havia carreteres tallades i inundacions a la Ribera. També incorporem el que s’anava sabent a través de la instrucció judicial. Una de les grans incògnites era on era Mazón durant hores sense control; ell afirmava que havia sortit del restaurant a les sis menys quart, però no era cert. Al final, el llibre és una crònica social del dia, amb molta informació publicada a VilaWeb: tuits de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, d’Aemet i intervencions de la meteoròloga d’À Punt, Victoria Rosselló, advertint la població. Tots aquests avisos ja hi eren. La nostra tesi és clara: el president va actuar amb negligència; quan la catàstrofe era evident, es va despreocupar, se’n va anar a dinar i va passar cinc hores al reservat d’un restaurant.
Si sabéssiu tot el que heu sabut després de la publicació del llibre, les conclusions serien encara més demolidores?
Sabeu què passa? Probablement ara l’escriuria amb més mala llet, perquè com més informació tenim, més ràbia fa. Una de les darreres coses que hem sabut, segons el xofer de Carlos Mazón, és que poc abans de la una ja li va dir que el dugués a casa seva. Mazón va arribar al Centre de Coordinació d’Emergències a les 20.28. A les nou i mitja va fer una intervenció televisiva pràcticament inintel·ligible. Després, a les 00.35, va dir que la nit seria molt llarga, que havien trobat cossos, però que no donarien dades fins a parlar amb els familiars. Veient el Centre en ple funcionament, ningú s’imaginava que, després de dir que la nit seria molt llarga, se n’aniria a casa. Tot això encara fa més mal a les víctimes. Si tornéssim a escriure el llibre amb tot el que es coneix avui -declaracions judicials, testimonis i compareixences a les comissions- seria molt més carregat de ràbia. La primera part recull set testimonis de persones que han perdut familiars, com una dona que va perdre dos fills i el seu marit. Això el faria encara més dur de llegir.
“La nostra tesi és clara: el president Carlos Mazón va actuar amb negligència; quan la catàstrofe era evident, es va despreocupar, se’n va anar a dinar i va passar cinc hores al reservat d’un restaurant”
En el llibre s’apunta a possibles negligències polítiques davant la catàstrofe. Quin paper creieu que ha de jugar el periodisme quan hi ha responsabilitats polítiques, com sembla el cas en una tragèdia?
Els periodistes tenim l’obligació d’explicar les coses que passen i, sobretot, les que el poder no vol que se sàpiguen. Aquesta és la definició clàssica del periodisme. En aquest cas, crec que els periodistes valencians dels mitjans més seriosos hem complert bastant bé aquesta funció. Teníem també una ferida oberta per l’accident de metro del 2006 a València, en què van morir 47 persones. En aquell moment hi havia una majoria absolutíssima del PP que controlava pràcticament tots els mitjans i la televisió pública, Canal 9, i va coincidir amb la visita del papa Ratzinger. Tot plegat va fer que l’accident, en bona part, es tapés: va funcionar l’anomenada estratègia del silenci. Les víctimes no es van sentir mai acompanyades i van estar molt soles. Els periodistes amb experiència tenim present que això no podia tornar a passar. Els temps han canviat: han passat prop de vint anys, els mitjans ja no són els mateixos i les xarxes socials hi tenen un paper que abans no tenien. Crec que ho vam fer bé. Aquest paper escrutador, de perseguir Carlos Mazón, de tenir sempre micròfons a punt per preguntar-li on era, què feia o per què no havia anat al Cecopi, va ser essencial. La voluntat d’incomodar-lo va fer que acabés admetent que havia arribat al Cecopi a les vuit i mitja i no a les set, o que estava dinant amb una periodista després d’haver-se inventat una altra història. Després, cadascú estira cap a una banda o altra, però s’han sabut moltes coses: primer gràcies a la jutgessa que instrueix la causa, i també perquè els periodistes han anat preguntant, estirant fils i posant damunt la taula allò que no quadrava.
“Si sabés tot el que he sabut després, probablement ara escriuria el llibre amb més mala llet, seria un llibre més carregat de ràbia”
Durant mesos heu parlat amb els familiars de les víctimes. Com es guanya la confiança d’aquestes persones i com es gestiona la frontera entre el respecte al dolor i la necessitat d’explicar els fets?
No només amb familiars de víctimes mortals. Hi va haver 230 morts, però també molta gent que ho va perdre tot: plantes baixes arrasades, negocis tancats, milers de cotxes fets malbé, i dies de soledat sense ajuda, excepte la dels voluntaris. Quan ets periodista sobre el terreny, has de tenir molt en compte com t’hi apropes. Nosaltres vam enviar el fotògraf el mateix dia, i jo no hi vaig anar fins al segon o tercer dia. A Paiporta, l’aigua encara m’arribava als genolls; era el primer dia que havien arribat soldats, després de dies que els habitants havien estat sols. Al principi no m’atrevia a acostar-m’hi, veient la gent traient fang i objectes de les cases, preguntant-me què dir-los. Però quan ens veien, eren ells els que volien contar-ho. Si t’hi acostes amb respecte, et mostren la seva realitat i fins i tot et deixen entrar a casa seva. Amb les víctimes mortals és un altre procés: el dolor immens fa que tot sigui molt més llarg. Tot això va passar a l’octubre, i la primera entrevista no la vam fer fins al gener amb Maria Álvarez, avui presidenta de l’associació de víctimes. La vam veure en una manifestació, ens hi vam acostar i vam fer una entrevista llarga, publicada al diari i després recollida al llibre. A partir d’ella, la resta també s’han anat obrint: Dolores, que va perdre dos fills i el marit, o Toñi, que va perdre el marit i l’única filla. Entre ells en parlen, creant un cercle de confiança; amb algunes la relació ja és gairebé d’amistat.
En un moment de desinformació i polarització, què diferencia -o hauria de diferenciar- el periodisme digital de veritat?
No diferenciaria el periodisme digital del de paper. VilaWeb té trenta anys: va néixer el 1995 com a diari digital, com altres mitjans, per exemple eldiario.es. Però el suport no hauria de ser el factor diferencial: només són canals per arribar al públic. Nosaltres som un diari digital amb un canal d’Instagram molt llegit per milers de joves. El que diferencia una informació no és el suport, sinó la mirada del periodista i complir la funció que toca: fer les preguntes necessàries i explicar allò que el poder no vol que diguis. Es tracta d’explicar històries i fer-ho bé. Al final, compta la qualitat i anar als llocs. Per això no hauria de parlar-se de periodisme digital, sinó simplement de periodisme. Les històries arriben al públic a través del canal que tens. Cal ser seriós i respectar el lector: ajudar-lo a entendre què passa al món sense perdre el respecte i amb gust: escriure bé, cercar testimonis, triar temes i fer-ho d’una manera atractiva, fins i tot quan expliques el drama més dur. Això és l’important: gust, educació i respecte pel lector o la persona a qui vols arribar.
“El que diferencia una informació no és el suport, sinó la mirada del periodista. Es tracta d’explicar històries i fer-ho bé. L’important és el gust, l’educació i el respecte pel lector o la persona a qui vols arribar”
Heu visct moments clau del sistema mediàtic valencià: la creació de Canal 9, el seu tancament i el naixement d’À Punt. Quin balanç feríeu avui del model dels mitjans públics valencians?
Sóc una defensora a ultrança dels mitjans públics, ja siguin valencians, de les Illes o d’altres, que han d’existir per servir la ciutadania, no el poder de torn. Han de vertebrar el territori i difondre i preservar una llengua minoritzada, amb cultura, art, festes i tradicions, a més de respectar la gent i promocionar l’audiovisual. Als primers temps de Canal 9 això era possible gràcies a un pressupost digne i un govern que deixava fer uns serveis informatius acceptables. Però el 1995, amb Eduardo Zaplana a la Generalitat, Canal 9 va entrar en una deriva de manipulació que va acabar el 2013 amb el tancament per un deute insuportable, acumulat per la crisi econòmica, els casos corrupció i el buidatge de les arques públiques. Després de tres o quatre anys sense televisió pública, un canvi de govern va impulsar nous mitjans amb un pressupost just, suficient per uns informatius dignes però insuficient per ser el motor de l’audiovisual valencià. Tot i això, À Punt Mèdia va néixer amb la voluntat de ser íntegrament en valencià, amb un llibre d’estil inclusiu i com a portal web. La primera manifestació pública va ser un tuit, demostrant que venia a servir la ciutadania de manera moderna. Amb aquest pressupost era difícil sostenir el model i hi va haver estires-i-arronses constants, fins i tot amb el govern del Botànic, perquè partits com Ciutadans o el PP s’oposaven sovint a augmentar el finançament. Amb un canvi de govern, la llei es va modificar: el valencià ja no és prioritàri, han tornat les corregudes de bous, el tractament de violències masclistes i de la infància ha canviat, la carta de valors s’ha anul·lat i ha tornat un director d’informatius que ja ho havia estat en la pitjor època de Canal 9. Aquest és, bàsicament, el panorama.
“El valencià ja no és prioritàri, han tornat les corregudes de bous, el tractament de violències masclistes ha canviat, i ha tornat un director d’informatius que ja ho havia estat en la pitjor època de Canal 9”
Recentment heu rebut el Premi Miquelet d’Honor 2025, en reconeixement a una trajectòria marcada pel compromís amb la llengua i la cultura. Quina responsabilitat creieu que tenen els periodistes en la defensa de la llengua en l’espai públic?
Els periodistes? I, de fet, tothom. La llengua és una cosa que hem de defensar. A tot arreu -també a les Illes- hi ha qui considera la catalana, amb tradició literària i milions de parlants, com una llengua de segona. A mi això m’ofèn molt. No és per incultura: és un intent programat d’eliminació de la nostra llengua. Els molesta, perquè tenir una llengua pròpia significa tenir un país diferent del seu. Comencen per la llengua i després continuaran amb altres coses. Com a periodistes i ciutadans, la nostra obligació és parlar-la sempre i a tot arreu. Si no ens entenen, hem d’intentar fer-los entendre que és la llengua del país. Davant els que la menyspreen, ni un centímetre d’espai. Si ens anihilen la llengua, ens anihilen tot el que som. L’única cosa que podré llegar a les meves filles és aquesta llengua mil·lenària. És absurd tot plegat. Per exemple, quan l’alcaldessa de València fa un cartell només en castellà i anglès, jo faig una piulada demanant que també sigui en valencià. De sobte em vénen milers de trolls, molts valencianoparlants, m’ataquen i em diuen inculta i que me n’he d’anar per ser catalana. Però és la teva llengua: l’odies? Què vol dir això?
“Si ens anihilen la llengua, ens anihilen tot el que som. L’única cosa que podré llegar a les meves filles és aquesta llengua mil·lenària. Davant els que la menyspreen, ni un centímetre d’espai”
Després d’escriure un llibre tan vinculat a l’actualitat i a una tragèdia recent, cap a on us agradaria dirigir els vostres propers projectes: continuar investigant temes d’actualitat o tornar plenament a la ficció?
M’agradaria tornar a la ficció, que és on em moc millor. Però la feina de periodista m’absorbeix moltes hores. Aquest últim any i mig, des de la gota freda al País Valencià, ha estat molt intens, i de vegades costa concentrar-se en la ficció, que exigeix una rutina i una manera específica de posar-t’hi. Tanmateix, em falta poc per a la jubilació i confio en poder tornar-hi amb calma, reprendre l’ofici d’escriptora i, si és possible, aprendre i millorar encara més.
