Itziar Lecea/Ciutadella – A mitjan anys noranta, mentre Menorca encara no parlava de Patrimoni Mundial ni de grans projectes internacionals d’excavació, dos espeleòlegs picaven pedra els caps de setmana sense saber que estaven a punt de protagonitzar alguns dels descobriments més importants de la prehistòria balear. Pere Arnau i Josep Márquez no cercaven tresors: cercaven coves. És amb Arnau que, recordam aquesta setmana, més de 30 anys després, el descobriment de les coves des Càrritx, des Mussol i des Pas, la troballa excepcional de miotragus i reivindica el llegat de Josep Márquez i la protecció d’un patrimoni subterrani únic
Una “afició” que no s’espassa amb els anys
“Jo cerc coves naturals, fondes, com més fondes millor”, resumeix Arnau. Però en obrir alguns forats aparentment insignificants van trobar molt més que buit: van redescobrir rituals funeraris de fa tres mil anys, cabells humans conservats de manera natural, restes momificades i coves plenes de miotragus. Una època que, segons ell, “no n’hi ha hagut cap més d’igual”.
La història de la cova des Càrritx comença amb una sospita. Arnau i Márquez passaven sovint per un punt on veien un petit forat a terra per on entraven rates. Al costat hi havia un bony gros, com un antic esfondrament. “Vam pensar que allà hi havia una cova i que aquell bony la tapava”, recorda. Van tirar pedres, van sentir ressonància i van començar a eixamplar el forat. Després de llevar terra i rompre pedres engrunades, van aconseguir entrar.
El que hi havia a dins havia quedat intacte des que, cap al 1200-1300 abans de Crist, un despreniment havia segellat l’entrada. Els morts estaven col·locats tal com els havien deixat. Les ceràmiques, ordenades. Ningú hi havia tornat a entrar en tres mil·lennis. Fins que van arribar ells.
El ritual dels cabells que va sorprendre el món científic
La singularitat de la cova des Càrritx no era només la conservació dels enterraments, sinó un ritual desconegut fins aleshores. A l’entrada de la cova, els cabells dels difunts —tenyits d’un to vermellós— eren tallats i guardats dins recipients de fusta o banya amb tapadora. Aquests pots es dipositaven en una sala lateral amagada, sota una pedra plana. Quan Arnau va aixecar aquella pedra, va trobar-hi els recipients, una pinta de fusta, una cotxilla per tallar cabells i tot un conjunt dedicat a aquell ritual.
“Era algo que no es coneixia”, explica. La conservació natural dels cabells durant tres mil anys —sense processos artificials de momificació— va despertar interès internacional. Les analítiques posteriors van permetre fins i tot detectar substàncies tòxiques d’origen vegetal: evidències que aquelles comunitats prehistòriques consumien plantes amb efectes psicoactius, tot i que no se sap amb quina finalitat exacta.
Els materials de les coves des Càrritx i des Mussol es poden veure avui al Museu de Can Saura, a Ciutadella. “Molta gent de Menorca no s’ha enterat que açò està exposat”, lamenta Arnau.
La cova des Pas: cossos momificats i una massa cerebral intacta
Anys després, Arnau, juntament amb José Riera i l’arqueòloga Mònica Zubillaga, va participar en el descobriment de la cova des Pas, a Ferreries. Allà, en una cavitat petita amb un sediment extremadament sec, van trobar nombrosos individus col·locats en posició fetal, embolicats amb pells i fermats amb cordes perquè ocupessin el mínim espai. La dessecació ràpida havia convertit la pell i la musculatura en una textura acartonada. Entre les troballes hi havia excrements —útils per estudiar la dieta—, cordes vegetals amb nusos analitzables, una civera de fusta per transportar el mort i fins i tot una massa cerebral momificada dins un crani. “Quan el vam moure feia renou. A dins hi havia una bolla com de suro. Era cervell”, explica. Un cas excepcional, raríssim en contextos tan antics.
Més enllà de l’arqueologia humana, Arnau i el seu equip també van protagonitzar un altre capítol clau: la localització de diverses coves amb restes abundants de Myotragus balearicus. Fins aleshores, a Menorca el més habitual era trobar ossos fossilitzats incrustats en bretxes endurides. Però en coves com la des Tancats, o la de ses Tapareres van aparèixer ossos no fossilitzats, recents, “impecables, com si fossin d’ara. A Mallorca era habitual, però aquí no”, explica.
A partir d’aquells descobriments, el nom de miotragus va començar a sonar entre la població. “Ara ja qualsevol diu ‘miotragus’ i tothom ho sap”.
Les coves com a refugi, cementiri i misteri
Per Arnau, les coves no són només espais geològics. Són llocs carregats de significat des de l’inici de la humanitat. “Primer les empraven com a refugi i després com a cementeris”, explica. El món subterrani era, probablement, associat al món dels morts. Foscor, silenci, forats que continuen cap endins sense que ningú sàpiga on acaben. “Ves a saber què pensaven quan veien que seguia cap endins però no hi podien passar”, reflexiona. Cada cultura ha projectat creences i rituals en aquests espais.
Als anys noranta, Arnau i Josep Márquez eren dels pocs que practicaven espeleologia de manera sistemàtica a l’illa. Avui hi ha més gent interessada, però la realitat menorquina és diferent de la peninsular. “A la península hi ha escoles d’espeleologia, competicions i una dimensió esportiva consolidada. A Menorca, en canvi, l’activitat està més vinculada a l’interès científic i geològic”, comenta Arnau.
El territori és petit, moltes coves són en propietats privades i moltes conserven ecosistemes delicats: rates pinyades, invertebrats endèmics, jaciments arqueològics fràgils. “Només que n’hi hagi un que no ho respecti, ja pot fer molt de mal”, adverteix. Arrabassar estalactites, trepitjar ossos de miotragus o pintar noms a les parets pot suposar danys irreversibles.
Quan parla dels anys noranta, Arnau ho fa amb nostàlgia. La unió amb Josep Márquez va ser decisiva. “Vam juntar les dues llistes de forats i mos hi vam posar de debò”, recorda. Caps de setmana sencers picant pedra, moltes decepcions i, de tant en tant, una troballa excepcional.
Márquez va morir fa anys, i Arnau considera que Menorca li deu un reconeixement. “Menorca li deu molt a n’en Josep Márquez”, afirma. Van fer conferències arreu de l’illa, van divulgar els descobriments i van contribuir a posar en valor el patrimoni subterrani. “Va ser una època que no n’hi ha hagut cap més”, conclou.
Encara ara, Pere Arnau continua mirant forats. No tant per trobar peces de museu, sinó per la fascinació que li provoca el món subterrani. Perquè, més enllà dels titulars i dels estudis internacionals, tot va començar amb una sospita, una rata entrant per un forat i la persistència de dos espeleòlegs que cercaven coves. I gràcies a aquella obstinació, avui sabem una mica més del que amagava —i encara amaga— el subsòl de Menorca.
