Un llibre que ens conta la vida quotidiana, la història col·lectiva, d’un batalló de personatges que viuen i lluiten en aquest carrer (…) el text en conjunt respira autenticitat, realisme i versemblança.
Aquest paràgraf amb què he començat la ressenya no fa referència a la novel·la que aquesta setmana us vull recomanar. És un comentari sobre Crònica dels pobres amants, de Vasco Pratolini. Si més no, crec que -més enllà del diferent estil, època i rerefons social- s’adiu perfectament a Jo soc l’última plaça, d’Alba Gómez Gabriel. Passem de la florentina Via del Corno a la Plaça del Sol a Barcelona.
Disculpau-me aquesta llarga introducció, però la consider oportuna a fi de reflectir com la novel·la de Gómez Gabriel retrata la realitat d’avui, tal com ho va fer, fa vuitanta anys, la de l’autor italià.
Fixem-nos sinó en l’argument.
La Bel, la protagonista, no té casa. La Plaça és casa seva. Des de l’hotel en obres on habita espia els veïns i veïnes de la Finca Groga, on ella havia viscut abans que la fessin fora. Un matí un rodamon arriba a la plaça i s’escola dins la Finca Groga. La Bel l’observa i s’interessa per ell. La vida a la plaça continua.
Potser el que cal comentar-vos ara és que m’ha impressionat força l’originalitat de l’estructura de la novel·la. Pel que he llegit és la primera de l’autora i, en la meva humil opinió, el debut no podia ser més brillant. Amb un estil propi aconsegueix immergir-nos de ple dins les vides de la Fina, la propietària de la finca; el Ramon, un catedràtic a punt de jubilar; la Val i l’Andreu, una parella en crisi; l’Abril, una jove, gairebé una adolescent, en ple desori…
En un altre sentit, és també absolutament colpidor el retrat de tot plegat, entre desolador i sòrdid, que dibuixa l’esguard de la Bel. De qualque manera, ella és una denúncia vivent de la deshumanització que s’ha apoderat de les grans -i no tan grans- ciutats. I, sincerament, a mi m’ha despertat un sentiment barrejat d’indignació, tendresa i tristor.
De qualque manera, Gómez Gabriel ens posa davant els ulls problemàtiques ben actuals i punyents: la gentrificació, la dificultat d’accés a l’habitatge, la precarietat laboral, l’exclusió social… Si més no, ho fa, sortosament, sense recórrer a la proclama o a l’obvietat. Ens explica un rosari de vivències i som els lectors que en fem les interpretacions i en traiem les conclusions. Jo soc l’última plaça és un espill on podem mirar-nos.
Tanmateix, res d’això seria possible sense el seu domini del llenguatge -que inclou un especial ús del diàleg, entrades de diccionari, mots encreuats, frases de tutorial informàtic…- i l’extraordinari ritme de la narració, A això hi hem d’afegir les poderoses imatges que és capaç de convocar.
“… i les carícies es van tornar mortalles.”
Per altra part, i per a mi això és fonamental, tots i cadascun dels personatges que habiten la plaça són del tot creïbles. No hi trobem estereotips. Més enllà del missatge que hi puguem trobar, Jo soc l’última plaça emociona, i molt.
Una gran novel·la. Us encoratj a llegir-la, a gosar descobrir perquè a la plaça “el temps es gelatina”.
