El dilluns 16 de març ha resultat ser un dia de ressaca urbana a la ciutat de Barcelona. Ho vaig percebent mentre vaig passejant es ca a les onze del matí pel tram de carrer de vianants de Girona. Fa un dia assolellat, de primavera, que contrasta amb les notícies que m’han arribat de Menorca; i també amb les imatges: onades de més de dotze metres, pluja, fred, alarmes als mòbils per ventades extremes. I vaig percebent, no les restes del naufragi, però sí les deixalles emocionals i físiques d’aquest cap de setmana a la ciutat que ho ha tingut quasi tot: la 75 Nit de les Lletres Catalanes que ha comptat com a guanyador del premi principal, el Sant Jordi de novel·la, a l’amic Carles Rebassa (Palma, 1977), habitual a Menorca i a qui vaig presentar El caire Formentera -mira quina casualitat i coincidència afortunada amb Otel·lo a Formentera!)- i que és un activista, un lluitador de dalt de tot que fa bona la definició de la genialitat de Ludwig Wittgenstein: “La genialitat és talent coratjós”; la seu d’Òmnium Cultural és a Diputació, uns carrers més avall; s’han produït les eleccions a la presidència del FC Barcelona que ha guanyat en Jan Laporta; i una curiositat, la famosa macarronada cuinada pel carismàtic president va fer-la al Bar Bocata que ha obert fa pocs dies un segon establiment al carrer Girona i que té a la carta els macarrons… d’en Jan!; també va tenir lloc el diumenge la Zurich Marató Barcelona que abans passava davant ca nostra i que ara ho fa una mica més avall, pel carrer Mallorca. Idò, a totes aquestes empremtes del cap de setmana s’hi afegeixen el dilluns el vol dels helicòpters que vigilen la manifestació dels ensenyants que s’oposen a l’acord arribat pel govern de la Generalitat amb els sindicats minoritaris UGT i Comissions Obreres que, quan governa el PSC, es converteixen en un sindicat vertical que només representa els seus dirigents i que van a celebrar a marisqueries com ara la Maroteca que abans es deia La barca del pescador situada al carrer Mallorca, en aquesta via que vaig recorrent el passat dilluns. Els manifestants, la majoria dones, van vestits de groc, duen pancartes enginyoses i fan sonar els xiulets de manera festiva. Com que van cap a la mar, vaig passejant-hi en paral·lel i d’altres persones vestides de groc s’hi ajunten de camí a plaça Sant Jaume on hi ha el palau de la Generalitat. Els professionals de l’ensenyament en contra, els ferrocarrils de Rodalies un desastre, la llengua catalana rebent agressions continuades i retrocedint perillosament en el seu ús, la cultura del país apartada i menystinguda i l’espanyola promocionada sense pudor, els sanitaris maltractats i fent vagues continuades, la pagesia indignada per tractats internacionals que no miren pels seus interessos, la pesta porcina fent tancar les granges de porcs i provocant quantitats milionàries en pèrdues als ramaders, el govern incapaç d’aprovar els pressupostos per la seva incapacitat evident al diàleg; brutícia als carrers, augment de la inseguretat ciutadana… I la pregunta que sorgeix és per què no esclata tot plegat en una revolució? Les raons són molt clares. Per una banda, la complicitat dels sindicats històrics. D’altra, la complicitat dels mitjans de comunicació públics i privats que han acomplert la profecia d’Orwell. I, per acabar, l’atiament de l’arribada d’un monstre que ens durà a la fi del món. Mentrestant, en Jan Laporta cuina macarrons i conserva un bastió que el poder espanyol no pot arrabassar als catalans.
MACARRÓ. Cadascun dels cilindres de pasta de farina i d’estructura tubular que es mengen cuits. Del francès macarron i de l’italià macherone.
