Forçosament, he de començar la ressenya d’aquesta setmana fent-vos partícips de la meva perplexitat. Malgrat que el títol no pot ser més explícit no m’esperava en absolut topar amb una novel·la actual, i ambientada en l’actualitat, que recollís amb tanta brillantor la flaire del gènere gòtic i que així mateix fos capaç d’endinsar-nos en l’ambient mòrbid, característic d’algunes obres victorianes.
Tot això, i més, hi podem trobar a Les petites vampires, de Maria Guasch.
La Natàlia té quinze anys i torna al poble, com cada any, per passar-hi l’estiu i veure l’Emma, la seva millor amiga de la infantesa, que té la sang malalta i ha patit des de petita l’hostilitat dels veïns. Les dues amigues han creat un món propi guiat per les dues passions principals de l’Emma: l’amor a la seva cosina Candela i l’odi cap als forasters que fa temps es van instal·lar a la que havia estat la seva masia. També puja al poble el Martín, un jove universitari que aprofita les vacances per donar un cop de mà a la Candela al bar familiar: el que ell concep com una aventura per escapar del tedi i l’angoixa vital el porta a endinsar-se en un ambient teixit de relacions estranyes de les quals no comprèn res.
Com haureu pogut deduir d’aquesta sinopsi, són diverses les temàtiques que s’entrellacen en la novel·la. Per una part el desconcert que suposa l’adolescència i, per l’altra, la intriga i, de qualque manera, també l’espant.
El que resulta més fascinant és la fluïdesa amb què aquests tres eixos es van desenvolupant. Així les inquietuds, les emocions, els sotracs, els recels, les descobertes, les accions per molt retorçudes que siguin… es lliguen entre si sense que calgui elucubrar sobre les causes que les provoquen. És molt d’agrair aquesta coherència narrativa, ens estalvia la pesantor dels relats lineals basats exclusivament en la causa-efecte. I això perquè el que inicialment podria semblar senzill és, de fet, d’una gran i engrescadora complexitat. Si observant una minúscula gota d’aigua hi podem trobar, amb l’augment necessari, tot un món, el mateix succeeix en el microcosmos que és un poblet on tothom es coneix.
Així, tot seguint el raonament, no me’n puc estar de comentar-vos que a Les petites vampires, l’escenari és absolutament fonamental. Sense la versemblança que l’autora aconsegueix atorgar a aquest petit poble de muntanya -farcit de rancors, velles ferides, secrets i records – la novel·la podria haver estat un exercici estèril. No és el cas. Ans al contrari, fins i tot les situacions extremes són creïbles. Un altre aspecte a agrair.
Us he d’assenyalar, així mateix, que la peculiaritat de l’estructura, més aviat difusa, s’adiu perfectament a l’entorn inquietant, als diferents esguards, a la tensió que, de mica en mica, es va escolant…
Si més no, l’atmosfera volgudament estranya que amara la novel·la no defuig referències, més o menys velades, a problemàtiques avui ben vives: des de la drogoaddicció a la llarga ombra de la guerra provocada per la rebel·lió feixista del 36.
No puc acabar la ressenya sense esmentar la riquesa -i precisió – del llenguatge. Amb tot un seguit de personatges que ens aboquen les seves íntimes preocupacions, amb diversos plans temporals, sense descripcions sobreres, amb les paraules justes, el poder evocador és, sense exagerar, enorme. Una cita textual potser us dona idea del que estic parlant:
“Puc fer bastants coses amb les paraules. Puc imaginar, per exemple, que escric tot això que penso. Que les paraules no són només per a mi. Puc imaginar que les recito en veu alta per a senyores i senyors (…) Els porto on jo vull i veuen el que veig o el que vull que vegin.”
