Dia 20 de març va ser el dia internacional del pardal. El nom, popular a Menorca, del Passer domesticus no agrada gens ni mica als mallorquins ni als eivissencs perquè ha pres un sentit completament obscè i s’estimen més anomenar aquest ocellet de colors negres i grisos gorrió o teulader; el mot pardal és molt emprat a Mallorca tant per a designar persones molt astutes o egoistes (anomenades també pardals assoleiats) com persones grolleres o curtes d’enteniment o emprat com a manera d’interjecció: Es pardal! A Menorca també es diu pardal per tal de referir-se al membre viril masculí i, moltes vegades, fent servir el diminutiu: Es pardalet. Prejudicis i convencions locals a part, el pardal, gorrió o teulader era molt abundant no fa molts d’anys i ha vist com ha disminuït la seva presència de manera alarmant; he llegit que a Espanya, només en el darrer quart de segle, han desaparegut més de 7,5 milions d’exemplars del pardal comú. La prova oficial d’aquesta decadència és que ja precisa d’un dia mundial dedicat a la seva conservació. Em sembla que és el periodista i il·lustrador rossellonès Gaston Vuillier, que va visitar Menorca la tardor de 1889, qui en el seu llibre Illes oblidades explica que es va trobar un falcat d’al·lots armats amb canyes i xiulets avançant com un exèrcit organitzat amb l’objectiu d’espantar els nombrosos pardals que pretenien menjar-se els grans de les espigues de blat d’un camp; un cereal que, després de passar pels molins de vent o d’aigua, era convertit en farina, un aliment imprescindible per a la supervivència dels habitants de l’illa. Es diuen teuladers a Mallorca perquè són molt confiats i comuns als pobles on crien davall les teules i on se’ls pot veure per places i carrers, entre els cotxes, damunt les taules de les terrasses, espicossant confiats qualsevol cosa que els pugui servir d’aliment. Per què és un problema molt greu per a la humanitat la desaparició dels pardals, dels gorrions, dels teuladers? Perquè trenca l’equilibri ecològic del planeta. Ho va poder comprovar la República Popular de la Xina. Durant el Gran Salt Endavant (1958-1961) el seu líder suprem, el poeta Mao Zedong -a veure si és veritat la frase del filòsof eslovè Zizek que diu que a l’origen de qualsevol genocidi hi ha sempre un poeta- va impulsar l’extermini de quatre espècies, per açò ho va anomenar la Campanya Contra les Quatre Pestes: els mosquits, les rates, les mosques i els pardals. La Gran Campanya Contra el Pardal va provocar un autèntic desastre ecològic ja que els obedients xinesos, sobretot en les zones rurals, s’hi van esmerçar amb un entusiasme fanàtic. El resultat nefast va ser la provocació de la Gran Fam de la Xina (1958-1962) ja que les collites paradoxalment van disminuir. Científics occidentals que van estudiar el fenomen van arribar a la conclusió que la cadena s’havia trencat ja que els pardals mengen, a més de gra, insectes, essent el balanç clarament beneficiós per a l’agricultura. Ara han deixat de venir i no en sé les causes. Però fa poc temps arribaven a la Universitat de Barcelona molts d’estudiants de màster xinesos i també professors que s’acollien als programes internacionals d’intercanvi de docents. A la facultat de Belles Arts de Barcelona va arribar un professor xinès que era un excel·lent dibuixant. Va regalar a T. un dibuix fet amb tinta xinesa que va fer en directe davant els alumnes. Al dibuix hi apareix dibuixat, amb un realisme admirable, un pardal. Després de la pandèmia els alumnes i professors xinesos van deixar de venir a Barcelona. Per tant, cuidem als pardals perquè no els passi el mateix que als ciutadans xinesos després de la gran plaga.
