Hi ha una manera d’estar en el món que no s’aprèn, sinó que surt de com passa sa vida, dets encerts i dets errors, des regals i des paranys, de sa gent que tens suvora, des qui se’n van i, sobretot, des qui arriben i ho fan per quedar-se.
Sa insularitat no és només una condició geogràfica —aquesta evidència cartogràfica de sa terra envoltada d’aigua—, sinó una manera de col·locar-se davant allò que arriba i davant allò que queda. Viure a una illa no és tant estar aïllat com saber triar qui vols tenir suvora.
S’illa posa un límit. I aquest límit, lluny de ser una mancança, és una forma de claredat, de revelació i de desafecció. Tot allò que entra ho fa passant per un llindar ben clar: la mar. Tot allò que se’n va deixa rastre. No hi ha trànsit inconscient, ni acumulació sense mida. Sa insularitat obliga a una economia des gest, a una certa responsabilitat damunt allò que fas entrar a sa vida. Tal vegada per açò, a ses illes, allò superflu pesa més. Tal vegada per açò, a Menorca, una sola besada a Ciutadella és tot un manifest, perquè condensa tot allò que un pot desitjar, dins ses quatre parets de la mar.
En es continent, s’espai se desfà dins una continuïtat que convida a s’excés: més camins, més renou, més possibilitats, trens i autopistes, centres comercials, àrees de servei, aturades sense memòria.
A s’illa, en canvi, hi ha una pedagogia des límit. Un aprèn que no tot és a mà, que no tot és per ara mateix, que no tot val la pena dur. I dins aquesta restricció hi apareix, gairebé sense adonar-te’n, una forma de llibertat més fina.
Lloar sa insularitat és, en es fons, lloar es límit fèrtil. No s’encerclament, sinó sa forma que fa que qualque cosa tengui contorn. Una vida sense límits és una vida sense figura. S’illa, amb sa seva finitud ben clara, recorda que habitar no és créixer sense aturador, sinó saber-se aturar i mirar. S’illa és sa forma més pura de llibertat, s’escenari perfecte per estimar.
Però hi ha una altra insularitat, més callada i més mala d’anomenar: sa insularitat emocional. No es tracta de tancar-se a s’altre ni de fer-se una cuirassa, sinó de guardar un espai de dedins que no estigui colonitzat. Una illa íntima on no tot és negociable, on no tot està a la vista. En un temps que premia s’exposició constant, sa transparència compulsiva i es fet d’estar sempre disponible, sa insularitat emocional apareix gairebé com un acte de resistència.
Ser emocionalment insular no és ser inaccessible, sinó saber triar. És saber que no tot vincle ha de passar per totes ses capes, que no tota mirada mereix es mateix grau d’obertura. És entendre que sa intimitat no és cap dret de ningú més, sinó un territori teu.
Com passa amb ses illes de ver, també aquí hi ha ports. No es tracta de tancar es pas, sinó de triar-lo. Hi ha barques que arriben i són ben rebudes, altres que passen de llarg, i altres que, senzillament, no troben on amarrar. Sa diferència és que es moll no és un lloc públic, sinó una decisió.
Tal vegada per açò, qui ha tastat sa insularitat —a la terra o a s’ànima— acaba tenint una sensibilitat fina per allò que val la pena que quedi. No es tracta d’anar acumulant experiències, sinó de deixar que qualques arrelin. No d’obrir-se sense mida, sinó de saber sostenir allò que importa.
En un món que sempre tira cap a créixer sense límits, sa insularitat proposa una altra manera de ser ric: sa fondària. Menys extensió, més densitat. Menys trànsit, més permanència. Menys renou, més escolta.
S’illa no és renunciar al món, sinó una manera de posar-s’hi en relació. I tal vegada és en aquesta distància justa que posa s’aigua —o es silenci— on qualque cosa ben teva pot començar a existir, on es marès mos regala una llum que no sé explicar amb paraules, ni falta que fa.
