Itziar Lecea/Ciutadella – En un temps marcat per les dificultats d’accés a l’habitatge, la soledat no desitjada i els processos migratoris, la feina silenciosa de moltes entitats socials esdevé imprescindible. Bosco Faner, responsable de la parròquia de Sant Esteve de Ciutadella, és una de les persones que, des de fa gairebé 24 anys, acompanya de prop aquestes realitats. La seva tasca, vinculada a Càritas i al teixit social de la ciutat, ha estat reconeguda amb un dels Premis d’Entitats Socials i Cooperació de El Iris 2025. Lluny de personalitzar el mèrit, Faner insisteix en el valor col·lectiu de la feina i en la necessitat de fer visible una realitat sovint amagada: la de les persones que viuen en situació de vulnerabilitat i que, per damunt de tot, necessiten ser escoltades.
Què suposa per a vostè aquest reconeixement?
Per jo va ser, diríem, un motiu d’un agraïment moltíssim sincer. Emperò ho vaig dir allà: sobretot a voltros, perquè vau intentar valorar aquesta feina que feim noltros, des de la parròquia, pel que fa als immigrants, pel que fa a Càritas, pel que fa a visitar malalts i, a més, persones grans. Que hi hagi una entitat que es fixi en aquesta gent que té relació amb persones que, per circumstàncies personals, se senten un poc al marge, jo crec que és una cosa molt meritosa. Per a jo va ser una certa sensació que us havia de donar gràcies.
Parla sovint de la importància d’aquesta feina. Què li aporta personalment?
Jo el que vaig dir, i ho repeteixo constantment, és que les meves visites a tota aquesta gent són la meua universitat més important a la meua vida. Perquè et donen a entendre quin sentit ha de tenir la nostra vida. I aquest sentit és acompanyar-nos, és intentar fer costat a aquesta gent que són persones i mereixen la mateixa dignitat que té tothom.
Quines realitats socials us trobau en el dia a dia?
Pel que fa a Càritas, el que tractam és gent que cerca casa perquè no en troba. Gent que cerca un lloguer més econòmic perquè els preus són superiors al que poden afrontar. Açò és una cosa clara. I, a més, bastants d’ells, com que no en tenen prou, també necessiten ajuda amb aliments.
Però també hi ha una altra cosa molt important: com que açò no ho poden contar a massa gent, la part d’escolta és bàsica. Que qualcú els escolti és importantíssim. Jo crec que molta gent no ho sap, però necessiten contar el que viuen i que qualcú els escolti.
Aquesta necessitat d’escolta també es dona en el cas de les persones migrants?
Exactament igual. Quan venen aquí, moltes vegades en el seu país tenien una situació més o manco estable. Però ho deixen tot i venen aquí a fer la feina que troben, que sovint és cuidar persones grans. Mereixen una certa estima perquè ho canvien tot. A més, molta gent ve sola. El seu home o la seva dona, o els fills, queden allà fins que no tenen una situació estable. Viuen sols. Per això, a més d’ajudar-los amb papers i tràmits, també necessiten escolta. Açò és fonamental.
També destaqueu la situació de les persones grans i malaltes.
Sí. Jo me trob que vaig a veure gent que durant el dia no hi ha anat ningú a visitar-los. Et diuen: “Ets la primera persona que ve i amb la qual podem parlar”. Quan un té dificultats físiques o d’anys, poder contar el que viuen a qualcú que els escolti és importantíssim. Hi ha molta soledat. Diferent entre uns i altres, però soledat. I quan hi ha qualcú que manifesta interès per acompanyar-los, ho agraeixen immensament. I crees persones amigues teves.
Aquesta soledat és una realitat nova o sempre ha existit?
Jo te diria que és una cosa constant. Fa 20 anys eren unes persones i després aquestes han mort, però n’hi ha unes altres que tornen grans o es posen malaltes. És una cosa constant. La nostra societat hauria de prendre molta més consciència. Els fills, els nets i les netes haurien de tenir present que aquests avis esperen amb unes ganes immenses només per poder tenir contacte amb qualcú.
Un altre problema creixent és el de l’habitatge. Quin perfil de persones us arriben?
En venen, i en venen cada setmana. I no només d’altres països, també gent d’aquí. Tenim persones que els acompanyen perquè puguin fer tràmits i cercar solucions. També posam cartells per ajudar-los a trobar feina o allotjament. Com que tenim contacte amb ells, podem donar referències i dir que són persones vàlides.
També treballeu amb persones amb problemes de drogodependència. Com s’afronta aquesta situació?
És molt difícil. Quan venen aquí, més que donar-los menjar, els fem seure i pensar la seva situació. Sortir d’aquest món és complicadíssim perquè no tenen un entorn que els ajudi. Els seus amics també estan en la mateixa situació. A qualcú inclús li dic: “Si voleu canviar, partiu a una altra banda”. Perquè si no, els mateixos amics els tornen a cercar. Sortir d’aquest cercle és molt complicat.
La vostra tasca és clarament social. Com us coordinau amb altres agents?
Tenim contacte amb Càritas parroquial i diocesana, i també amb l’Ajuntament en alguns casos. Intentam tocar portes segons les necessitats individuals.
Després de gairebé 24 anys, què ha canviat en la manera d’ajudar?
Abans donàvem menjar directament. Ara donam una targeta perquè puguin comprar el que creguin oportú. Després presenten el tiquet i revisam què han comprat. Això dona més dignitat, perquè poden triar. Abans, amb la bossa, no podien triar res. Ara hi ha més dignitat, tot i que en alguns casos necessiten un cert control.
Quantes persones participen en aquesta tasca?
Som tres o quatre que hi anem regularment. No som molts, però hi dedicam temps. També hi ha grups que fan treballs manuals i destinen el que recullen a Càritas i als migrants. Per exemple, ara per Pasqua preparen detalls que repartim a unes trenta cases. És una manera d’arribar a més gent.
Quin paper tenen aquests petits gestos?
Per a ells és molt important. És vida, és felicitat. A vegades només són deu minuts de conversa, però per a ells ho és tot.
Quin missatge final voldria transmetre?
Només vull que es posi que consider moltíssim important que aquestes feines socials es donin a conèixer més. Jo crec que totes ses parròquies fan una feina semblant. És important que el poble sàpiga que, a més de les activitats internes, hi ha molta feina social, i que la feim amb el cor.
