Potser cal tenir una edat, o ser molt cinèfil, per tenir presents els westerns de Sam Peckinpah, farcits de personatges tèrbols, desarrelats, víctimes d’un progrés que no saben acceptar i botxins de tot el que no s’avé als seus particulars esguards. Si més no, val molt la pena descobrir o revisitar la seva filmografia.
Aquest paràgraf introductori treu cap a què Malesànimes, de Sebastià Bennasar, m’ha fet venir al cap els films d’aquest gran director, en especial una obra mestra, ‘Grup Salvatge’, que, per cert, després vaig veure que era esmentada al mateix llibre. De qualque manera hi trobem el mateix alè, però ja no a la frontera entre Texas i Mèxic, sinó a la Catalunya interior.
Tanmateix, deixem aquesta digressió i centrem-nos en l’argument.
Un indret qualsevol del rerepaís. Un poblet de poc més de mil habitants a tocar de la capital comarcal on es prepara La Gran Timba. Una nit on tot està permès per una bona causa. Cinc homes que s’anomenen a si mateixos els Malesànimes. Un joc perillós on ningú és innocent.
El primer que m’ha cridat l’atenció de la novel·la és la normalitat quotidiana en què s’insereixen els fets. Tens la sensació que els protagonistes poden ser qualssevol dels nostres veïns. De qualque manera els hem conegut: cacics de llogaret, policies estovats, empresaris de pa amb fonteta inflats com a granots, velles i caducades glòries locals, pocapenes que trien la drecera… n’hi ha arreu. El gran encert de Bennasar és fer-nos-els absolutament identificables i estalviar-se qualsevol judici moral.
I això en una trama en què l’ambició n’és l’eix central. Una ambició, però, que s’adiu a l’entorn: carreteres secundàries, bars atrotinats, carrers amb bombetes fuses, tallers greixosos… Oblidau-vos de rètols lluminosos i sales rutilants, la corrupció és més aviat rònega, però no per això menys farcida de podridura, ni que sigui xaruga.
Tot plegat en una atmosfera cada vegada més opressiva. Cada paràgraf ens fa sospitar d’un possible daltabaix, cada conversa ens descobreix una faceta més inquietant, anem respirant un aire cada cop més enrarit. Tanmateix, quan arriba la maçada ens és del tot inesperada.
Si més no, l’autor introdueix de sobte un element dissonant que capgira de cap a peus l’esquema clàssic i de retop el nostre concepte dels personatges. En la nit de la gran aposta els cinc malesànimes engeguen una operació, una acció conjunta amb un propòsit que els pot redimir. No entraré en què suposa la redempció, però us puc dir que d’entrada provoca una espiral frenètica d’esdeveniments. I, per sort, cap mena de visió moralitzadora.
Com a mestre del negre, Bennasar delinea una trama perfecta, curulla de tensió, amb un desenllaç tan lògic com atuïdor. I ho aconsegueix amb un llenguatge precís, sense circumloquis sobrers, tan proper com sobri.
Per altra part, és obvi que no seria una veritable novel·la negra si no inclogués elements de denúncia. Així, aquests hi són i se’ns ofereixen a dojo, sense contemplacions ni misericòrdia, però tampoc amb voluntat d’alliçonar. Exactament com ha de ser.
I llavors tornem al que abans us comentava. Els tumors metastàtics dins la nostra societat, tot i ser soterrats, de fet circulen amb total normalitat. Hi ha personatges sinistres, però el més sinistre és el discurs:
“En vint anys no quedarem catalans, entre els negres, els moros i els panxitos nosaltres serem la minoria”. Us sona, oi?
He de cloure ja la ressenya, però no sense abans dir-vos que llegir Malesànimes suposa, naturalment, gaudir d’una molt bona novel·la… però també mirar-nos al mirall.
