Els carrers buits, es cel sense blau, la mar sense turquesa.
Avui ha arribat es vent. Per jo, com si fos sa primera vegada d’aquesta temporada, es meu primer hivern complet a Ciutadella. Una autèntica lluna de mel: entregat, agraït, a punt, beneït, amb aquella sensació estranya d’haver estat triat.
Diuen que aquest hivern ha fet fred i que ha plogut molt; jo gairebé ni ho he notat. Aquests mesos m’han gronxat, i s’hivern s’ha acabat amb un descobriment gros, una promesa de futur. Ja cansat de viure en es curt i en es mig termini.
A Menorca, es vent no és cap fenomen: és s’aire. Aire en moviment. Una manera d’estar en el món que te travessa sa pell, s’ànim i sa memòria. Aquí, es dies no es compten només per sa llum o per ses hores, sinó per cap on ve es vent, per es seu humor, per com te passa per damunt o com te pega, o quan desapareix. Es vent, a s’illa, sempre du notícies. I també, si l’escoltes, et diu per on has d’anar.
És ver que es vent s’endú coses, però també en du d’altres que se queden.
No tenc por des vent. D’alguna manera, ha estat ell qui m’ha duit fins aquí, a ser feliç.
Es vent potser te deixa quedar per sempre. Jo esperaré que facis totes ses cabrioles que hagis de fer abans d’aturar-te i posar-te.
Hi ha sa tramuntana, aspra i dreta, que baixa des nord com un avís. No demana permís: entra. Neteja el cel fins a deixar-lo que fa mal de mirar, afila es perfils de ses cases, i encrespa la mar fins fer-la viva i nerviosa. Amb sa tramuntana, Menorca se torna severa, quasi de pedra. Es arbres s’inclinen com si recordassin qualque cosa, i ses parets seques
—que travessen tota s’illa— pareixen ajuntar-se per aguantar. És un vent que posa ordre, que t’obliga a recollir-te, a mirar cap endins.
Després hi ha es llebeig, més tebi, més indecís, que arriba des sud-oest amb un alè de fora. Du una mena de cansament dolç, promesa de migdiada i de xerrada llarga. Amb es llebeig, s’illa s’ablaneix. Ses veus s’estiren, es gestos s’obren, i es temps pareix que dóna una treva. No és un vent que mani, sinó que suggereix. Desperta una nostàlgia sense motiu, com si qualque cosa hagués de passar o de perdre’s.
Es migjorn, des sud, ve carregat de sal. És un vent que sap a mar oberta, a horitzó net. Quan bufa, ses cales respiren diferent, i s’aigua se torna d’una transparència que quasi no pareix real, com si es volgués ensenyar tal com és. Es migjorn no inquieta: acompanya. És es vent des dies llargs, des cossos estesos al sol, d’hores que se’n van sense fer renou.
I hi ha es xaloc, humit i pesat, que du nivolats baixos i una sensació d’espera. No és un vent fort, però sí tossut, com una idea que no te deixa. Amb ell, s’illa queda com aturada dins una penombra suau, i tot agafa un aire més cap endins. És es vent des pensaments que tornen, de ses preguntes que no tenen resposta encara.
Però potser lo més especial no és cada vent, sinó sa conversa que tenen entre ells. Menorca és això: un diàleg de vents, un anar i venir de forces que se troben, se contradiuen i se compensen. Viure aquí és aprendre a llegir-ho, a notar-ho abans que arribi, a acceptar que res queda quiet. Es vent et mostra a estar atent, a ser-hi.
Hi ha dies que s’illa pareix escrita pes vent. Ses ombres canvien de banda, ses ones dibuixen altres ritmes, i fins i tot es silenci té una altra textura. És llavors quan entens que es vent no només fa es paisatge, sinó també sa manera de mirar. Te fa més obert, més porós, més conscient, com sa pedra de marès.
Potser per això, qui ha viscut prou temps aquí acaba tenint una relació quasi íntima amb s’aire. El reconeix a sa primera bufada, l’endevina mirant el cel, el crida pes seu nom com si fos un conegut de sempre. I en això hi ha més que costum: hi ha pertinença. Hi ha illa.
Perquè a Menorca, es vent no passa: s’hi queda. Hi viu. I d’alguna manera, també viu dins noltros, que som aire en moviment.
I aquí seguesc, seguint es fil.
