Cada dia rebo dues o tres telefonades que el meu mòbil ja sap que no són desitjades. En realitat, ja quasi mai es produeixen telefonades desitjades; si de cas, un WhatsApp lingüísticament pobre però versàtil, que serveix igual per a cites, aniversaris i condolències.
El telèfon, apèndix del segle XXI, és sens dubte molt intel·ligent. Però emocionalment és pobre. I bastant auster. Detest que el meu ànim depengui d’un doble check blau, d’estar o no en línia, o d’aquests bloquejos capritxosos i adolescents.
Avui m’han telefonat de la llum (i els he dit que aquí, a Menorca, és increïble i gratis), d’una companyia de telefonia (i els he dit que soc fidel, en general, i a la meva en particular) i d’una assegurança de decessos (i els he dit que no pens morir-me, manco encara ara que visc a Ciutadella).
Aquestes telefonades són intrusives i no respecten ni el meu descans ni la meva intimitat. Manquen només que arribin també a les cales. Per sort, a algunes del nord encara vivim feliçment sense gaire cobertura. Esper que mai no ho arreglin i que persisteixi aquest beneït subdesenvolupament.
Hi ha paraules que no figuren als diccionaris oficials però que, tanmateix, governen la vida sencera d’una illa. A Menorca, xafardejar és una d’elles. No és exactament tafanejar, ni simplement mirar: és una forma d’atenció, una manera d’estar al món on la curiositat es mescla amb la proximitat. Es xafardeja perquè tot importa, perquè les vides estan entrellaçades i cada gest deixa rastre.
I, tanmateix, enmig d’aquesta tradició gairebé artesanal de saber de l’altre sense envair-lo del tot, ha arribat la ja manida Llei Orgànica de Protecció de Dades, com un teló administratiu que tot ho cobreix (menys, curiosament, les telefonades comercials). El curiós no és la llei en si —necessària, sens dubte, en un món on les dades circulen sense control—, sinó l’ús que se’n fa en el quotidià, en el mínim, en el gairebé absurd.
Començ a tenir por de demanar el nom a una dona i pànic de demanar una data de naixement. Potser rebré com a resposta, embolcallada de gravetat, alguna cosa com: “No t’ho puc dir, per la protecció de dades”. La frase cau com una llosa burocràtica damunt el que abans era una conversa natural. La llei, dissenyada per protegir, es converteix així en excusa, en escut, en coartada per al silenci o, encara més, per evitar el petit compromís de compartir.
Aquí apareix el contrast: una cultura que sempre ha viscut de la proximitat —del nom dit, del parentiu recordat, del rumor que no és malícia sinó teixit social— davant una modernitat que introdueix el secret com a norma, fins i tot quan no hi ha res a protegir.
Una dada és això: una unitat mínima d’informació, de significat limitat. I, tot i així, no tota dada mereix ser protegida com si fos intimitat. Jo necessit dades per situar-me, per entendre… i, potser, per començar a estimar.
Perquè a Menorca els secrets mai no han estat absoluts. Es guarden, sí, però d’una altra manera. No s’enclouen: es deixen entreveure. Es diuen a mitges, s’insinuen, es llisquen en una conversa amb pausa. El secret menorquí no és una paret seca: és una cortina fina, un visillo.
La llei, en canvi, proposa un altre tipus de silenci: un silenci opac, sense matisos, que iguala allò important amb allò trivial. Sota el seu empara, tot pot convertir-se en dada sensible: un nom, una relació, una simple referència. I així, el que abans circulava amb naturalitat —aquest saber compartit que no necessitava justificar-se— queda, d’alguna manera, proscrit.
Però l’illa resisteix, a la seva manera. El xafardeig no desapareix; s’adapta. Es torna més indirecte, més insinuant, més fi. On abans es demanava, ara es rodeja. On abans es deia, ara es deixa caure. La informació continua fluint, però ho fa per canals més subtils, gairebé invisibles per a qui no coneix el codi.
I en aquest espai intermedi, entre la norma i el costum, entre la dada i la insinuació, continua vivint una forma molt antiga de coneixement: la de saber sense demanar massa i entendre sense que t’ho expliquin. El lloc on el que es diu i el que no es diu es troben, on la llei i la vida negocien en veu baixa, i on fins i tot el silenci —aquest silenci modern, administratiu— acaba sent, també, una altra forma de xafardejar.
