Tots sabem que hi ha persones sobrades de paraules. Sempre tenen alguna cosa a dir, a comunicar, a demanar per enterar-se. No sempre importa si té contingut o interès el que manifesten, la qüestió és dir, no quedar en silenci. La qüestió és que hi hagi borinot a dins d’un grup, d’una trobada, d’una conversa. No els importa sentir la veu i l’interrogant que aporta el silenci, la quietud. Algunes d’aquestes persones, sobrades de paraules, reclamen constantment que hi hagi algú que els escolti o que, al manco, ho faci veure; però elles, i no poques vegades, ni escolten les respostes del que diuen o comuniquen els altres. Sempre ens trobam amb qui, pas a pas, va desenvolupant el seu discurs més o manco superficial i oposat a l’escolta i a la reflexió serena.
Les paraules quan comuniquen i, silenciades, escolten respostes, sempre són un mitjà de comunicació, de diàleg, de relació personal oberta. Però si les paraules no escolten respostes, no serveixen per intimar. Les que escolten i comuniquen, creen llaços que concedeixen el do d’anar més enllà, d’intuir més, de comprendre més. Les paraules que creen relació i tenen contingut ens fan tastar que al darrera de tota comunicació sempre hi ha alguna cosa que ens fa pensar, que ens transcendeix.
Gràcies a Déu, sempre hi ha paraules, celebracions, trobades, gests, mitjans de comunicació que usats i viscuts correctament ens ajuden a aprofundir, a intimar, a ben relacionar-nos.
– El Diumenge de Rams passat, dia 29 de març, per exemple, em sorprenien agradablement tan sols les mirades dels qui alçaven el seu ram perquè fossin beneïts. Les nostres parròquies i santuaris, i sols mirant els ulls de la gent, es van vestir de festa. Festa que no sols abraçava a molts, també era viscuda. Era intens el to de les mirades tant les de les persones adultes com les de joves i d’infants.
– La presència de molts preveres a la Missa Crismal del Dimecres Sant passat, dia 1 d’abril, va ser també prou significativa. Si hi ha paraules i paraules, també hi ha presències i presències. Aquesta resultà plena d’afecte entorn del Bisbe quan ens comunicava a l’homilia la importància de renovar les nostres promeses sacerdotals i de ben servir no sols a les nostres comunitats, sinó també entre nosaltres els preveres.
– Veure plenes les nostres parròquies i comunitats el Dijous Sant, dia 2 d’abril, era pronunciar millor que amb paraules el significat d’aquella expressió de Jesús: “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat” “Compartiu taula” “Viviu el memorial del pa i del vi” “El més important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor”. I l’Hora santa viscuda després de l’Eucaristia tenint present dificultats i experiències positives de tants, expressava sense dir-ho que el que afecta a uns ens afecta a tots.
– La quietud que ens acompanyà durant el Via Crucis i la Celebració litúrgica del Divendres Sant, dia 3 d’abril, ens feia participar millor de la inquietud que uns i altres vivíem: les creus que avui molts carreguen per causes diferents i les persones que, davant d’elles, es motiven o resten insensibles, Governs que mercadegen, fosca negra en el cor de no pocs, l’esperança que, a pesar de tot, molts viuen i que ens demostren que mai morirà.
– La joia del Foc Nou, del Pregó Pasqual, de l’aigua baptismal, de les lectures bíbliques i dels càntics de la Vigília i Dia de Pasqua, 5 d’abril, tot ens feia respirar que els cristians vivíem l’esdeveniment més important per a nosaltres: “La mort no engolirà mai la vida” “Jesús ha ressuscitat!”
Comprenc que si volem ser persones de presències significatives, hauríem de ser persones amants del que comunicam amb les nostres paraules, mirades, gestos, festes, celebracions, silencis,… Mes que dir paraules, comuniquem!
