Aquesta setmana us parlaré del debut literari d’una autora menorquina. Un afer francès a Menorca, de Sacramento Ramos Pons.
És la seva primera novel·la, almenys la primera publicada, i abans d’entrar a comentar-la potser és convenient fer cinc cèntims de l’argument.
Bastian Dalmau, eminent professor d’història de la Universitat de la Sorbona, en retirar-se s’estableix a Menorca, on, al segle XVIII, hi havien viscut Pierre Dalmau i Margalida Coll, avantpassats seus. Essent com és expert en genealogia, tot llegint el diari d’un notari maonès, descobreix un fet tràgic succeït en els anys del domini francès de l’illa.
A partir d’aquí dues observacions inicials. La novel·la té l’encert de conjugar dos plans temporals lligats per un vincle familiar i, així mateix, el de fixar-se en un període de la nostra història poc freqüentat per la narrativa.
Si més no, el pes del relat rau en la trama que conjuga intriga i recreació històrica en una barreja ben travada.
Així, comptem, al pòrtic del llibre, amb un genograma que ens situa els personatges i que, de fet, s’adiu amb l’objecte d’estudi del protagonista.
Tanmateix, en parer meu, la característica més rellevant és el retrat de la societat menorquina en els anys del domini francès. De segur, haurà exigit d’una seriosa tasca de documentació. Això, per a mi, és fonamental. Les novel·les històriques -i aquesta en bona part pot ser considerada com a tal- massa sovint s’ensorren per centrar-se en excés en els grans personatges i oblidar la quotidianitat. No és el cas d’Un afer francès a Menorca.
“Les dones van tallant en llesques gruixudes uns quants pans que han tret de la pastera. Damunt els fogons es couen guixons amb patates…”
A definir aquest retrat hi ajudeu tot un seguit d’imatges força evocadores que ens permeten veure indrets ben coneguts amb ulls del passat. Així, he de parlar-vos dels escenaris. Alguns ben reals, d’altres ficcionats, són el rerefons imprescindible que aporta versemblança al relat. Son Vinyes, l’illa del Rei, el pla de sa Parròquia… Vet aquí, entre d’altres, els llocs que visitem. Les descripcions són, en aquest sentit, minucioses i amb els petits detalls que les farceixen de vida.
“La porxada del lloc de Son Vinyes, un espai porticat amb dues arcades obertes al pati és un bullit de converses i rialles aquest fosquet (…) Un alè de vent escampa un agradable aroma de les alfàbegues…”
Un altre element que m’ha sorprès, i per bé, és l’ús de les veus narratives. Si bé és íntegrament escrita en tercera persona, l’ús del temps verbal en present, tant pel que fa a la narració situada a l’actualitat com en la que es desenvolupa més de dos segles enrere, provoca un curiós efecte de proximitat. Talment com si, entrellaçant-se, les dues històries constituïssin un continuum narratiu. Supòs que aquest era l’objectiu i, per tant, Ramos Pons aconsegueix oferir-nos-el amb gran fluïdesa. I tampoc vull deixar d’esmentar que així mateix hi troben algunes assenyades referències a la realitat actual de Menorca.
He de cloure ja la ressenya. Ho vull fer, però, amb paraules de la mateixa autora que, en la meva modesta opinió, reflecteixen el sentiment de la novel·la.
“He passejat més d’una vegada pels llocs a què fa referència el llibre (…) Quan ho feia sentia que els edificis antics, els carrers, els ocells… em parlaven i m’inspiraven.”
