La meva àvia Mercedes faria ara cent setze anys, sempre en dies propers a Pasqua.
M’agrada pensar que, d’alguna manera, ho sap. I que somriu en saber que el seu nét viu aquí.
Fa vint anys que se’n va anar, però mai no se n’anirà del tot.
La record cada dia a Ciutadella de Menorca, al Mercat des Peix o al Born, fent un 57 al capvespre, amb aquella llum que no s’assembla a cap altra. La record quan la mar és com un mirall, assegut al gronxador del porxo.
Va ser una viatgera pionera als anys seixanta i, amb la complicitat del seu germà —el meu tio Laurentino, Florencio dins la família—, va aixecar una casa davant la mar, amb nom d’arbust: Es Saüc.
Allà on no hi havia res més que bellesa, va decidir que hi hagués família.
Va construir l’escenari mediterrani d’una bona part de la meva infantesa.
No venc a Menorca.
Hi torn.
Torn a l’origen invisible de tot el que som.
Al primer esglai.
A la infantesa estesa en estius interminables: les gammes cromàtiques del capvespre, les carreres de trotons, les sobretaules amb jocs, els llocs de hippies, les passejades lentes vora la mar, les gambes vermelles, els tomàtics desmesurats, la flor delicada de la taperera obrint-se dins l’aridesa, a la intempèrie.
Torn a una veritat que havia quedat suspesa, esperant amb paciència que jo la sabés reconèixer.
Perquè hi ha retorns que no són viatges, sinó compromisos inevitables.
No torn a un lloc: torn a mi.
Durant anys vaig viure dins una mena de penombra, com si l’aire no acabàs d’arribar. Un temps en suspens, sense corrent, sense prou llum. Per això aquest retorn no és una fugida, encara que a vegades l’ànim es rompi en silenci. És una cosa més íntima: una reconciliació.
La tramuntana em toca i m’obre. I en aquest gest invisible, alguna cosa dins jo es desperta.
La meva àvia no és només memòria.
És arrel.
Segueix dins jo cada vegada que decid quedar-me, cada vegada que sosten, cada vegada que, sense fer renou, decidesc que la vida continuï aquí.
Al seu costat, en Florencio.
Més inquiet, més obert a l’impuls.
Allà on ella resistia, ell imaginava.
Allà on ella construïa, ell somiava més enllà.
Les seves mans també deixaren petjada a la costa, en aquelles plataformes que miren la mar amb una mescla d’audàcia i descuit. Entre tots dos vaig aprendre, sense saber-ho, una manera d’estar: la tensió entre romandre i expandir-se, entre cuidar i desbordar-se.
I ara ho entenc: jo som aquest encreuament.
Mon Lloc no és un lloc al qual pertany. És el lloc on deix de separar-me i de dissociar-me.
No és una tanca. No és una possessió. És una manera d’estar en el món.
Aquí qualque cosa dins jo s’afluixa.
Qualque cosa es torna més certa.
Aquí no posseesc res, i tanmateix ho tenc tot. No me falta res per ser raonablement feliç.
He après a estimar el confí. No com a frontera, sinó com a límit que revela.
Aquí el superflu cau sense esforç. I allò essencial queda.
El present, despullat, basta.
No perquè no hi falti res —me falta tant—,
sinó perquè, senzillament, és suficient.
Menorca ha estat sempre terra de pas, oberta al món, un enclavament estratègic travessat per segles d’història, de noms i de nacionalitats. I, tanmateix, en aquesta illa exposada trob el refugi més íntim.
Potser aquí hi ha el secret: que allò veritablement propi mai no és possessió, sinó encontre.
No hi ha grans gestes aquí.
O potser sí: una èpica mínima.
La felicitat que trob no és desbordant. No és perfecta. És suau. És fonda. I és viva.
Dir “aquí estaré” no és una promesa.
És una manera d’estimar.
No he vengut perquè aquest lloc me pertanyi,
sinó perquè jo li pertany.
I en aquest encontre, gairebé sense adonar-me’n,
he deixat de tornar.
Ara, per fi, seguint el fil,
me qued.
