Emocions precioses

Com va dir en Quino, creador de la tira còmica Mafalda: “ A les vacances els hi haurien de posar una multa per excés de velocitat”. És exactament el que opino quan venc a passar uns dies a Ciutadella. El temps s’escapa volant i en un tres i no res he de tornar agafar el Ferry que em durà cap a Mallorca.

Això sí, amb la maleta ben plena d’instants inoblidables i d’emocions precioses. La vinguda a Ciutadella sempre és un retrobament reconfortant amb les persones que ja han esdevingut amigues i que em fan sentir part d’aquesta bella ciutat, tan polida com diuen aquí, i amb qui compartesc impressions, inclús xafardejos sobre la situació actual tan local com a nivell mundial. També me’n duc paraules i expressions per a mi noves, pròpies d’aquella varietat dialectal del català que és el menorquí pronunciat amb aquest deliciós accent ciutadellenc que m’encanta.

Me’n torn amb els ulls sadolls de bellesa com ara, entre moltes d’altres, les penyes aspres del Cap de Cavalleria, la punta de Menorca que més s’endinsa dins la mar i concentra tota l’esquerperia de la costa de tramuntana. Enmig d’aquell paisatge idíl·lic dominat pel far on arribes després d’una recta vorejada d’una planura de roques foradades em va envoltar un silenci calmant. Vaig pensar que els dies on bufa la Tramuntana l’espectacle de les ones platejades colpejant les roques deu ésser espectacular. El dia de la meva visita, tot era quietud i aigües turqueses. Quina meravella!

Els records s’amunteguen dins el meu cap i pas d’una cosa a l’altra sense ordre. Ara veig aquella taula al Casino 17 de gener on set homes amb posat seriós seuen al voltant jugant a “Ramiro”. Aquesta estampa em va fer pensar amb una de les pintures més famoses de Paul Cézanne “Els jugadors de cartes”.

I de sobte som al museu on vaig assistir a la presentació del llibre d’Anselm Barber Luz titulat “Profetes de silencis”. Fou un goig i molt interessant escoltar les explicacions i reflexions de l’autor sobre històries poc conegudes del poble d’Alaior. Unes històries locals que solen tenir algunes similituds amb situacions viscudes a altres pobles del país.

La processó solemne i elegant del divendres Sant sempre m’emociona amb els seus càntics i músiques, res a veure amb les que avui tenim a Palma: interminables i multitudinàries més pròpies ja d’un espectacle per a turistes.

Tampoc no em perd el dia de Pasqua la visita als diferents bujots, caricatures que trobo molt enginyoses i em quedo meravellada desprès, davant la ràpida neteja de les restes de llur cremada.

I quin moment més entranyable quan per sorpresa, a l’ocasió del meu aniversari, una colla de coneguts de la meva filla, unes persones acollidores i sensibles, varen dedicar-me un concert de guitarres al que vaig poder participar cantant. Se’m fa difícil contenir encara avui la meva emoció davant aquest gest tan generós.

No puc explicar aquí totes aquelles emocions més precioses que me’n duc de Ciutadella perquè senzillament les emocions no es poden explicar, són molt personals, clar, emanen del cor i només es poden sentir i apreciar pels qui les experimenten.