“Tants anys mirant d’esborrar-ho tot, i ara el passat s’entesta a tornar com un malson esgarrifós”.
He volgut començar la ressenya amb aquesta cita textual perquè, de qualque manera, ja ens dona les claus de la brillant novel·la que aquesta setmana us vull recomanar. Secrets ofegats, de Susana Hernández.
Així, podem deduir que la trama es desenvolupa en dos plans temporals, que qualque cosa esfereïdora ha restat oculta i que qualcú que pateix se’ns adreça directament. No està gens malament per començar.
Si més no, cal donar una ullada a l’argument.
Tardor del 2023. La sequera que assola Catalunya fa emergir de les profunditats d’un embassament les restes d’un cotxe amb dos cadàvers a l’interior. Laia Vilanova, sergenta dels mossos d’esquadra esmerça totes les seves energies, malgrat estar en un difícil moment personal, en esbrinar la veritat submergida durant cinquanta anys al fons del pantà.
I ara, abans d’aprofundir, un parell d’observacions. Tot i que la Laia, sense dubtes, és la protagonista, al seu entorn s’hi mouen una munió de personatges que l’autora, amb quatre traços triats amb cura, aconsegueix retratar a la perfecció. No hi ha cap mena de confusió ni d’excés.
Així mateix, Hernández, imprimeix un ritme perfectament mesurat a la narració. A voltes és pausat, d’altres gairebé frenètic. El resultat t’atrapa i t’arrossega. Per altra part, però en la mateixa línia, és prodigiós adonar-te’n com aquest ritme es compassa amb el temps concret dels dos relats que travessen la novel·la. No és el mateix la societat actual, ferida de tecnologia, que la que va anar sorgint els anys setanta després de la mort del dictador.
A més, també el llenguatge -i no només les paraules sinó també les expressions, la cadència, el significat – ens immergeix en una època o l’altra.
I per sobre de tot, la intriga. Una intriga tan ben travada que, malgrat que segueix una mil·limètrica lògica, et desconcerta, et destarota, fins que els fils es lliguen en un desenllaç tan inesperat com terrible.
I tot succeeix en uns escenaris absolutament versemblants. No hi ha cap deriva gòtica ni dreceres fora de la normalitat. Ans al contrari, topem amb la més directa quotidianitat que, per això mateix, resulta més estremidora. I vet aquí, llavors, el lloc de la denúncia, la crítica a una societat que empara, justifica i encobreix el mal nostre de cada dia.
Pel que fa a l’estructura, ja ho he mig assenyalat abans, els dos plans temporals van alternant-se mentre uns pocs interludis en què la persona que coneix la resposta ens parla en primera persona generen una atmosfera inquietant, pertorbadora.
Sí més no, en la meva més que humil opinió, un dels grans encerts de la novel·la rau en la ben calibrada dosificació dels secrets que donen nom al títol de l’obra.
“Les coses de casa no surten de casa.”
Res és evident, el que ens sembla clar acaba essent només una espurna d’un foc més gran, cada cop que gosam aventurar una suposició quelcom ens la desmunta. Tot plegat d’una intensitat quasi dolorosa.
“… els fantasmes del passat, els que mai marxen del tot, els que només s’amaguen, cruels i juganers, per treure el cap en els moments més baixos…”
En definitiva, una gran novel·la.
