Un sopar de matrimonis, una declaració a comissaria, dos joves caminant per una llarga i deserta avinguda, un infant que al seu cap hi té un laberint, una parella que necessita veure quelcom de nou, un somni de flors liles, una entrevista a un actor famós, una mare que fa ulls de vidre, les anotacions per a una novel·la, un silenci blanc… Vet aquí, en poques paraules, els arguments que conformen Animals inexpressius, l’extraordinari recull de relats de Xavier Mas Craviotto.
I ara ve el problema. Em costa molt -ho he escrit altres vegades- fer una ressenya d’un llibre de contes. Reconec que és un gènere extraordinàriament difícil perquè en poques pàgines s’ha de condensar una història completa, però la meva dificultat rau a destriar el que cal dir de cadascun i el que és millor ometre.
Si més no, com he llegit i ressenyat les dues novel·les de l’autor –La mort lenta i La pell del món- m’hi he capbussat amb il·lusió i les meves expectatives s’han satisfet amb escreix. Totes i cadascuna de les narracions són tan perfectament esculpides com emotivament colpidores.
Tanmateix, tenen quelcom en comú. La superfície polida amaga unes fondàries més aviat trasbalsadores. Això i qualque fugisser punt de contacte argumental.
La felicitat i l’equilibri que són només aparences, el que es diu per insinuar el que obertament no es vol dir, la violència com a esclat d’una calma narcotitzada, el llenegall que porta a vendre el que estimes, el forat negre de la pèrdua, la troballa primera de la mort, les ferides soterrades que l’èxit no cura, la desesperació embogida, la necessitat de dir prou, la comprensió sobtada.
És a dir, una desfilada gairebé tràgica de sentiments ofegats o desbordats. De fet, ho podem llegir a la contracoberta: “… ulls buits que hi ha rere les màscares…”. Mas Craviotto té el gran encert de no caure en l’obvietat, de no moure’s per camins transitats. Ans al contrari, evita qualsevol tòpic o qualsevol element purament discursiu. Ens convida a deduir, a pouar, a bastir les nostres pròpies impressions.
I això és només possible amb un domini del llenguatge sorprenent, amb l’ús de diferents registres, amb la creació d’una atmosfera diferent per a cada història, amb l’esguard d’infant que apareix a bona part dels relats i despulla la realitat de qualsevol artifici.
Així, coherentment, cada relat té una estructura ajustada, la veu narrativa adient, les explicacions o les el·lipsis oportunes.
Ja us haureu adonat quant de molt engrescat n’he sortit d’aquesta lectura, però és que n’hi ha més, molt més. Els deu relats ens posen davant els ulls realitats properes, conegudes. L’autor no s’encimbella per viaranys exquisits, baixa a foscúries ben reals. El que ens conta succeeix ara mateix, ho tenim a tocar, fins i tot ho hem pogut viure. Aleshores, el resultat és també un retrat del nostre món. Per a mi, un retrat desolador. Al cap i a la fi, tal com és.
“Que tot el que passava al seu voltant era una farsa, una obra de teatre plena de fantasmes…”
He d’acabar ja la ressenya i no us he comentat res del títol. No ho faré. Us deix l’encomana de fer la vostra pròpia descoberta, perquè estic convençut que no us negareu el plaer de llegir-lo.
