L’escriptor rus Fiodor Dostoievski té una frase que va exposar a Memòries del subsol: “Deixeu-nos sols, sense llibres, i llavors ens confondrem, ens perdrem, i no sabrem cap a on tirar ni a què aferrar-nos. No sabrem què estimar ni què odiar, què respectar ni què menysprear”. Aquesta frase, com a descendent d’una estirp d’analfabets, fa que la vegi amb precaució. Significa idò que els meus avantpassats estaven sols perquè no estaven rodejats de llibres, uns artefactes que no sabien desxifrar, i, per tant, estaven confosos, perduts i no sabien cap a on tirar ni a què aferrar-se? I que no sabien què estimar ni què odiar, què respectar ni què menysprear? És una frase que em fa pensar i que fa que estengui, com l’herba de l’estepa trepitjada per ossos i trescada per guineus blanques i llops, el mant verd del seu contrari. És veritat? T’ho deix al teu lliure albir, estimada lectora, estimat lector, i treu les teves pròpies conclusions. Sigui com sigui, frases com aquesta, o aquesta manera de veure el món, fa que Fiodor sigui un autor recuperat i tornat a traduir al segle XXI. Esfondrada la idea granítica de la religió, convertida en grava i en sauló, destruïda la muntanya que ens guiava des de la llunyania i que, tal vegada, ens sotmetia i ens reduïa ja que el món és molt extens, ens hem de deixar guiar per aquestes petites pedres, pels diminuts grans d’arena, pel floreti del sauló i, el resultat, és una desorientació fragmentada i brutal sobretot quan bufa el vent de tramuntana -com passa ara- i la pols en suspensió se t’acaba ficant als ulls. Sí. Encara que estiguem rodejats de llibres, encara que els llegim fins i tot, esteim sols, perduts, confosos, no sabem cap a on tirar ni a què aferrar-nos (a les dietes alimentàries, a la vigorèxia, als clubs de futbol, a les esglésies pentecostals, a la informàtica, a la intel·ligència artificial, a la política?). I el resultat és el mateix de l’anunciat per Fiodor d’un món sense llibres. No sabem a qui estimar ni a qui odiar, a qui respectar ni a qui menysprear. I açò és terrible perquè ens converteix en persones fàcils de manipular. Aquest és el tema del meu nou llibre de relats Otel·lo a Formentera que ha publicat el poeta d’Eivissa en la seva editorial Edicions Aïllades Ramon Mayol. Perduts i desorientats com esteim és fàcil, de fet, molt fàcil, que un Iago qualsevol, o que milers d’ensenyes qualsevol, ens manipulin i ens empenyin a fer actuacions que van en contra de la nostra moral i dels nostres propis interessos. Perquè hi ha dues maneres de fer desaparèixer una cosa; en aquest cas, un llibre. Una, és cremant-la com van fer els nazis i els franquistes i que tan bé va saber reflectir Ray Bradbury a Fahrenheit 451. D’altra, a través de la censura. La tercera és més sibil·lina i més semblant a la de Iago a l’hora de manipular Otel·lo fins a empènyer-lo a matar Desdèmona que és innocent; i consisteix en sepultar els llibres -a aquests es refereix Dostoievski- que ens haurien de guiar però que no ho poden fer perquè els arbres no ens deixen veure el bosc. I és la tàctica contemporània de la sobre informació: té el mateix valor un llibre autoeditat que un llibre que ha passat el filtre rigorós i exigent d’una editorial.
ENSENYA. Senyal; signe que permet reconèixer o descobrir una cosa. Insígnia, bandera o altre senyal adoptat com a guia, norma o símbol. Bona Diada de Sant Jordi! I no, sobrevalorat Eduardo Mendoza, els dracs no existeixen.
