El Consistori va posar a disposició de la Junta de Sanitat tots els llits, matalassos, llençols, mantes i capçaleres que estaven emmagatzemats per equipar un provisional hospital, en cas d’un brot epidèmic. A principi del mes de novembre el còlera era present a la província, i a mitjan mes en moltes localitats. La Junta de Sanitat de Ciutadella va demanar, amb urgència, la col·laboració dels cirurgians i metges de la localitat.
Els metges que assistiren a la població foren D. Vicente Simó, D. Esteban Sastre, D. Juan Sabater que perceberen una assignació de 150 duros mensuals; mentre que els metges auxiliars foren D. Antonio Cardona i D. Manuel Gonzalez que reberen 120 i 90 reals de velló respectivament.
Entre el personal voluntari cal nomenar al prevere D. José Nin, rector del Seminari, D. José Gómez, guarda civil, i sor Maria Marta Barceló monja de la Caritat, que s’oferiren com a infermers.
Dintre de la població es celebraren rogatives i processons, portant les imatges de Sant Sebastià i Sant Roc, especials advocats contra la pesta.
El farmacèutic R. Oleo, vocal de la Junta de Sanitat, va dictar una sèrie de mesures higièniques amb la finalitat de pal·liar els efectes de la pandèmia. Entre elles, va suggerir l’encesa de fogates durant les nits, en les que cremar grans quantitats de mates de romaní i murta. Una mesura que pretenia desinfectar l’atmosfera de l’aire propagador del virus. Emblanquinar o fumigar les cases on una família havia patit nombrosos casos de contagi. El Consistori va obrir per primera vegada una Reguladora de carn per les persones més necessitades i amb pocs recursos.
La població va rebre ajuda econòmica del governador de la Província (1.000 escuts a càrrec de les Calamitats Públiques) i altres 1.000 escuts de la Reina Isabel II.
Víctimes d’aquella pandèmia foren els 2.490 defuncions registrades a Palma de Mallorca i les 250 a Ciutadella, entre les quals hi havia la de D. José Nin, que anys abans havia aixecat la veu per demanar un mausoleu commemoratiu dels defensors de Ciutadella el 9 de juliol de 1558.
L’Hospital Municipal de Ciutadella i la Casa d’Expòsits
Durant bona part del segle XIX les dificultats pressupostàries i econòmiques de l’Ajuntament varen ser la causa dels fracàs de moltes iniciatives, situació que causava un evident malestar als dirigents de la localitat que no podien fer res per evitar-les. Degut a la mancança de recursos, les dides que alletaven els fillets de la Casa d’Acollida varen amenaçar el Consistori d’abandonar la tasca, si no rebien el salari que se lis devia durant mesos (desembre de 1835). Una situació que es va resoldre fent una talla per cobrir el dèficit que devia el Consistori.
L’Hospital Municipal i Casa d’Acollida estaven ubicats en un lloc cèntric de la població. Malgrat haver sofert algunes reparacions, el centre estava en un estat ruïnós, motiu pel qual l’Ajuntament, aprofitant la Desamortització dels Convents (1821-1823), en els mesos de febrer – maig de 1837, acordà sol·licitat a la Junta de Enajenación de Conventosla cessió de Sant Agustí i Sant Francesc. El primer per ubicar les Cases Consistorials (que també estaven en estat ruïnós), el Tribunal de Primera Instància, les escoles d’infants i la presó. El de Sant Francesc per destinar-lo a Hospital i Casa d’Acollida.
La resposta estatal a aquella petició va fer desistir la primera iniciativa. De ser adquirits els convents per destinar-los a utilitat pública, les seves estructures havien de ser modificades de tal manera que s’havia d’eliminar tot quan recordés el seu passat eclesiàstic. S’eliminarien els campanars i se reedificarien les façanes, uns projectes que requerien grans recursos, que el Consistori no tenia (1838).
A finals de desembre de 1842, l’Administración de Bienes Nacionales va confirmar la cessió del Convent de Sant Agustí a l’Ajuntament, mentre que el convent franciscà el Ministeri de la Guerra se’l reservava per qüestions militars (un quarter militar, un hospital ?).
Rafael Oleo i Quadrado va ser l’encarregat de fer una distribució de les dependències del convent d’agustins (febrer de 1843). En el plànol dissenyat, a més de les dependències ocupades per una futura Casa Consistorial, destinava altres cel·les a escoles, Casa de Misericòrdia, un teatre i altres cel·les de la part superior a Hospital.
La Junta de Sanitat i Beneficència, formada per la R. O. de 12 d’abril de 1836, va exposar a la Diputació Provincial l’apurada situació d’aquella entitat (1842). Dos anys després la Comissió formada per José Cavaller, Gabriel Saura i el metge Miquel Oleo, demanaren al Consistori 12.000 reals de velló per útils i medicaments necessaris per l’Hospital, A més, es va gestionar la vinguda de dues monges de Caritat, procedents de la localitat de Vic, perquè s’ocupessin de l’Hospital (maig 1845), una com a mestressa d’ensenyança, i l’altra com a Directora de l’Establiment.
A l’actualitat no sabem quina transcendència va tenir la proposta de reforma dissenyada per R. Oleo. Sembla ser que l’arribada del nou bisbe D. Tomàs de Roda va ser providencial.
La Seu Episcopal de Menorca estava vacant des de 1844, quan el bisbe D. Juan Antonio Diaz Merino no va voler acatar la Constitució, i per aquesta raó obligat a l’exili. En primer lloc, fou deportat a Cadis, després a Canàries, per morir a Marsella el 16 d’abril de 1844. Una vegada difunt, va ser promogut a la seu episcopal menorquina D. Tomàs de Roda, el qual amb anterioritat a la seva arribada, ja havia gestionat a la Cort de Madrid la instal·lació a Menorca d’un Seminari Conciliar, intenció que no era aliena al Consistori,
Una vegada arribat a Ciutadella, on fou rebut amb gran solemnitat, el bisbe va sol·licitar a la Corporació Municipal una part de l’ex-convent de Sant Ildefons per ubicar en ell un Seminari (11 abril de 1853). La seva petició fou acollida favorablement per varies raons: En primer lloc, el Consistori no tenia recursos per transformar l’ex-convent. La creació d’un Seminari era la possibilitat d’arrelar a Ciutadella uns estudis superiors, i així elevar el nivell cultural dels joves que no disposaven de possibilitats econòmiques per cursar-los en altres ciutats. I en tercer lloc, era molt necessari transformar l’Horta del convent en una Plaça de Mercat per abastir la població d’aliments. Una comissió formada pels senyors Marquès d’Albranca, Antonio Nieto i Juan Sintes demanaren l’autorització al Governador Provincial per poder fer la cessió. L’Acta es va signar a Palma el 23 d’abril de 1853.
Les diligències practicades pel Sr. Bisbe permetien cinc anys després notificar al Consistori que “en el dia de hoy(6 XII 1858) queda erigido el Seminario Conciliar de la Diócesis, bajo el título de San Ildefonso”.
Aquella cessió anul·lava la pretensió d’ubicar en l’ex-convent les Cases Consistorials i el Jutjat de Primera instància. En el mes de maig, l’alcalde notificava al Cabo de la Guardia Civil que desallotgés les dependències que ocupava i la presó. No fou fins el gener de 1859 quan el Sr. Bisbe va demanar a l’Ajuntament desocupar també l’espai on encara romanien les escoles públiques i l’Hospital, perquè fossin traslladats a l’extingit convent de Sant Francesc. Però aquell edifici estava en ruïnes, de manera que l’Hospital va retornar al seu antic emplaçament, que també necessitava una urgent intervenció. Remodelat Sant Ildefons, El Seminari Conciliar fou inaugurat el 22 de juny de 1862, on en l’atri de la institució hi figuraven els busts esculpits de la Reina Isabel II i del Sr. Bisbe, obres del escultor Ramón Cavaller.
